Joan Pons Pons/Barcelona – Com ha d’anar bé Menorca si esteim governats per un monstre bicèfal que, en els seus dos cervells separats per una distància de 34,06 quilòmetres, hi resideix la nostàlgia d’una lletra que amaga d’altres nostàlgies més sinceres i properes, i una prohibició que oculta la defensa d’una tradició obsoleta, i que, totes dues, convergeixen en un centre nerviós central que es troba en els anys foscos del franquisme que els defensors de la lletra i els conservadors de la tradició moderna semblen enyorar com un al·lot que es nega a créixer i no es vol desempallegar del seu inseparable osset de peluix que durant la primera infantesa l’ha acompanyat. I, mentrestant, víctimes de les persones immadures que no han superat la infantesa política perquè encara hi estan afectats, a pesar de l’avançada edat, i no volen desprendre’s de l’objecte d’aferrament infantil o de transició, la resta de la població insular, de fet, més de 37.000 persones dels 95.000 del total, més d’un 40 % significatiu, ens ho miram bocabadats, espectadors privilegiats, i, com si sigui un partit de futbol entre el Reial Madrid i el FC Barcelona, prenem partit per una posició o l’altra sense tenir capacitat d’incidir i de participar activament en aquest doble debat que s’enfronta a la llei, a l’acadèmia i a la modernitat, en definitiva. Veient qui s’amaga darrera de la lletra -generals espanyols retirats, columnistes fanàtics, professors universitaris avorrits, missers oportunistes…- i de la prohibició -pagesos al servei del senyor, nobles decadents, il·luminats de la historiografia estantissa…- acabes pensant que ni ells creuen en aquestes polèmiques i que les activen per tal que els ciutadans menorquins ens oblidem de la massificació turística, de la inflació, de la pujada de l’euríbor, dels desnonaments per no poder pagar les hipoteques encarides per culpa de l’augment precisament de l’euríbor, de la corrupció dels poderosos, de la pobresa general -de la qual estan exclosos els generals que cobren de l’estat o sigui, dels nostres impostos-, de les llistes d’espera de la malmesa sanitat pública, de la colonització de la cultura balear, de l’atur, dels talls de llum produïts per la manca d’inversions del govern central, de la discriminació dels migrants o del retrocés imparable de la llengua pròpia i compartida des de fa segles amb els nostres avantpassats. Més que activistes defensors d’una lletra o opositors ferotges dels drets de les dones sembla que formin part d’aquesta gran exèrcit del pensament que George Orwell va descriure amb una lucidesa al·lucinada i profètica. Sigui com sigui, es vegi com es vegi, em deixa meravellat que persones adultes -tots homes, paraula que comença precisament per hac- facin el ridícul i perdin el temps defensant una lletra muda. Es reuneixen, donen conferències, publiquen escrits, investiguen, s’indignen, juguen a ser rebels i s’oposen a la llei, a la ciència, a la universitat pública del seu propi estat que, ens agradi o no, ens han imposat! Ja te’n pots fotre ja dels terraplanistes que neguen que la terra sigui rodona i qüestionen les dades científiques aportades per la ciència i les visions aèries dels satèl·lits que han filmat o fotografiat el nostre planeta blau. Quina diferència hi ha entre aquests homes i els antivacunes? S’ha d’estar, com dic, molt avorrit. Han d’haver perdut, com una canonada foradada, l’aigua que conté totes les il·lusions. Perseguir una lletra muda és, a més de fer un sorollós ridícul, reconèixer en públic un fracàs, una derrota. Que Maó es podria escriure de manera oficial Mahó? Sí, naturalment. I Ciutadella podria ser la capital de Menorca i ens seria fàcil trobar una quantitat ingent de papers antics, de documents polsegosos, de lligalls que fa molt de temps que no s’han deslligat que així ho demostrarien ja que ho va ser en temps passats, però va aparèixer una llei que va dir que Ciutadella deixaria de ser la capital de Menorca, només l’eclesiàstica, i que per raons estratègiques la capitalitat es desplaçaria a Maó, recorreria els 34.06 quilòmetres que les separen, i a callar, ens agradi o no ens agradi, perquè la democràcia funciona així i també la realitat de qualsevol casta que sempre és contumaç. I jo no veig ningú que encara reclami de manera oficial i ostensible la capitalitat robada, no veig nostàlgics d’aquesta capitalitat que, a diferència d’una hac, d’una lletra muda, sí que té conseqüències mesurables -econòmiques, simbòliques, estratègiques- de tota índole. Per tant és legítim demanar-nos què s’amaga davall aquesta hac. Per acabar aquest escrit amb un somrís, només recordaré que les paraules que en castellà comencen per la lletra hac, en menorquí comencen per la lletra efa de Franco.
HAC. Nom de la lletra H; castellà hache. En menorquí existeix la locució Haver per hac: tenir qualcú o qualcun per no res.
