Josep Portella Coll/Alaior – Aquesta setmana, després d’una llarga espera, es reobrirà la “farmàcia” Llabrés, o seria millor dir la “farmàcia” Seguí, ja que el creador de l’establiment va ser en realitat Miquel Seguí Prats, que la va obrir l’any 1908. Per ser més precisos, no sé si el “responsable” d’aquesta exquisidesa modernista enmig de Ciutadella, és són pare d’en Miquel, en Josep Seguí Cavaller, que va morir dos anys després de l’obertura. Miquel Seguí neix a Ciutadella l’any 1884. És fill de Josep Seguí Cavaller (Ciutadella, 1838 – 1910) i Joana Prats Torrent (1846 – 1918). Els avis paterns són Miquel Seguí Pons i Anna Cavaller Feliu; els materns són Bartomeu Prats Salord (Ciutadella, 1805 – 1875) i Margarita Torrent Marquès (Ciutadella, 1809-1875). Són pare, Josep Seguí, és un dels principals dirigents republicans de Ciutadella a finals del segle XIX. Miquel té un únic germà, Bartomeu (Ciutadella, 1887), que es casa amb Esperança Franco. Una filla de la parella, Joana Seguí Franco, es casarà amb Antoni Mesquida Cavaller. Miquel obté el títol de batxiller l’any 1902. El 1908 es llicencia en Farmàcia a Barcelona. Ell és qui obre la farmàcia Seguí en un immoble que son pare havia comprat l’any 1896, davall ses Voltes. La farmàcia és un dels principals exemples del modernisme decoratiu a Menorca. Miquel era un jove avançat al seu temps, preocupat per la seva gent. Mirau que escrivia el 1911: “(…) el ser ayer ciudad donde todo alimento era puro, puesto que se importaba poco y aun en la península no se hallaba tan extendida, como hoy, la falsificación y la sofisticación, ha sido causa que todo el mundo confiado en lo que ayer comíamos era bueno y no estaba falsificado, como hoy cándidamente comemos verdaderas porquerías y productos sospechosos a más no poder (…) [El noticiero popular. 4/04/1911]. Pobre Miquel, si açò escrivia el 1911, que diria avui? Potser sigui un primer argument a favor dels aliments kilòmetre zero de la història. Per fer valer la seva afirmació, Miquel va analitzar olis, formatges, carns, mantegues, etc., per demostrar l’adulteració dels productes i reclamar a les autoritats un major control. Aquest mateix 1911, davant una passa general de còlera, Seguí ofereix als Ajuntaments “d’Espanya”, fins a vint botilets de l’elixir anticolèric que havia creat de forma gratuïta. Miquel escriurà una sèrie d’articles, entre el 4 de març i el 2 de maig de 1912, a La Verdad, un periòdic catòlic ciutadellenc, sobre els avenços de la ciència i de la tècnica, convençut que el futur de la humanitat serà possible gràcies a la revolució científica. En aquests articles parla dels raigs X, de la telegrafia i la telefonia sense fils, de la ràdio i la ràdio-telegrafia. I, per sorpresa dels lectors, de la televisió! Sí, el 1912. A “¿Es posible la televisión?, es demanava i ell mateix es responia “Sí, ya no cabe ninguna duda, es un hecho”. L’apotecari s’imaginava ell mateix: “(…) Día vendrá en que, cómodamente sentados en nuestra casa, asistiremos a una función de ópera, por ejemplo, y no solamente oiremos cantar su romanza favorita a un gran tenor, si no que le veremos también, accionar, completando la ilusión del espectáculo.” [La verdad. 29/041912]. El jove tenia clar quin era el futur de la societat: “(…) el hombre de ciencia será el útil, como lo es hoy el obrero, teniendo la ciencia la preponderancia sobre el capital, sobre el oro, por ejemplo, más respetado hoy y sobre la exhibición fantasmagórica tan extendida “[La verdad, 2/05/1912]. No tenim informació sobre la filiació política del personatge, però està clar que no era de mentalitat conservadora. El que també entusiasmava a Miquel era l’arqueologia. Malgrat aquesta confiança en la ciència i progrés, la vida li tenia reservada una amarga sorpresa. El 31 d’octubre de 1918, morirà sa mare a causa de la grip. Quatre dies després, el 4 de novembre de 1918, morirà ell als 34 anys d’edat. Serà una de les aproximadament cent-cinquanta víctimes de la passa de grip. No és aventurat pensar que la seva feina a la farmàcia, en contacte amb persones malaltes, pogué influí en aquest final. La farmàcia passarà a l’únic hereu, el seu germà Bartomeu. La veritat és que no sé si aquest la va gestionar o si es va tancar. Bartomeu la vendrà, el 1925, a Gabriel Martí Bella, que la traspassarà el 1926 a Catalina Llabrés, que la tindrà oberta fins als anys vuitanta.
