Els irredempts, de Cristina Garcia Molina

Eduard Riudavets/Ciutadella – No tinc cap altra manera de començar la ressenya d’aquesta setmana que essent absolutament sincer: no sé com classificar-la. No us sabria dir si és una novel·la o un llibre de relats. Per altra part, tampoc cal, tant fa. Del que estic segur és que Els irredempts, de Cristina Garcia Molina és un llibre colpidor. Tres històries, lligades però no lligades, que et burxen, et sacsegen, et remouen per dins.

A la contracoberta del llibre hi trobem una descripció erudita que mai jo gosaria fer, però que us trasllat per si us clarifica allò del que estic parlant:

“Els irredempts és una narració en tres temps. Com els tríptics de Francis Bacon, els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografia.”

Tornem, tanmateix, a la meva molt més pedestre interpretació. Tres històries, tres escenaris, tres situacions aclaparadores. Un solar on s’aixeca una escola d’aules prefabricades i farcida de mestres i alumnes immergits en el desori i l’abandó, “Érem més intempèrie que interior, més desemparança que auxili”,  una família superada per les circumstàncies, “Tots voldríem formar part d’una història millor”, i finalment un museu on l’amor es demostra impossible, “La barbàrie comença en un mateix”.  Tres relats que ens aboquen a un mateix univers en què la poesia esdevé alhora alliberament i exili.

Potser ara aniré massa lluny, però no me’n puc estar de comentar-vos que si al primer relat de tríptic hi trobam ressonàncies explícites del Pasolini i els ragazzi di vita, al segon hi habita Txékhov i les seves famílies presoneres de si mateixes, i el tercer fa inevitable pensar en el teatre de Thomas Bernhard (fa una pila d’anys vaig assistir a la representació de Mestres antics).

Tanmateix, més enllà d’aquestes referències literàries un xic pedants, l’important és la impressionant força que l’autora, amb un llenguatge tan poètic com esmolat, imprimeix als relats. I això no us ho dic debades, les narracions d’Els irredempts són plenes de metàfores, símils, enumeracions. Així la desolació vestida de poesia aconsegueix immergir-nos dins aquests mons tancats amb tanta naturalitat com intensitat.

Ho he escrit altres vegades, hi ha llibres que t’atrapen i no et deixen mai. Aquest n’és un. M’he trobat a mi mateix repensant-lo, recordant frases i situacions en els moments més inesperats, revivint els sentiments que m’ha transmès. En definitiva, m’ha deixat la seva empremta. Potser és la millor recomanació per a qualsevol obra literària.

Em costa afegir-hi res més a la ressenya. No voldria banalitzar tot el que aquest llibre ens ofereix. Si més no, crec que no està de més repetir-vos que els tres panells del tríptic (Solar, Linòleum, Moll) tenen entitat pròpia, però, alhora, es complementen i s’expliquen mútuament. No hi ha, esclar, monedes de tres cares, sinó diria que són les cares d’una mateixa moneda.

Com sovint acostum a fer, clouré aquest escrit amb unes cites textuals que, per a mi ni que sigui a les palpentes, de qualque manera copsen el que la novel·la ens diu:

“Intentàvem fundar una societat de lleis severes, volíem fer-nos justos sota paràmetres injustos, així que mentir com qui havia matat la poesia era un crim dels més punibles, dels més fastigosos.”

“Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia.”

“Soc un glossador. Algú que escriu als marges. Afegeixo anotacions a la part obscura dels vostres actes, de les vostres gesticulacions, de les coses que crideu quan penseu que esteu sols i no us escolta ningú.”

Cal llegir Els irredempts, sense cap mena de dubte.