Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – La canyella és una espècia indissociable de les festes de Nadal. El seu perfum irresistible i el seu sabor càlid han conquistat el món des de fa molts d’anys.
De l’illa de Sri Lanka (antiga Ceilan) o de la Xina , la canyella pertany a la família de les Lauraceae, igual que l’advocat. El seu nom prové de canna, que significa canya en llatí, evocant la seva forma arrodonida obtinguda a partir de l’escorça del canyeller, que quan s’asseca, s’enrotlla sobre ella mateixa. Coneguda des de fa més de 4.500 anys, la canyella és de les espècies famoses més antigues. Apareix als escrits xinesos, sànscrits i egipcis, així com a l’Antic Testament i a la Torà.
Ja des del tercer mil·lenni abans de la nostra era fou utilitzada a la Xina per les seves propietats medicinals. El canyeller de Sri Lanka (Cinnamomum verum) és el més preuat car produeix la millor espècia: en pols o en rotlle. El seu gust és inigualable.
Tan valuosa com l’or, recorria el mateix camí que la ruta de la seda: des de l’Índia i la Xina fins a Mesopotàmia i després cap a les ciutats gregues i a Roma.
L’empraven per les seves virtuts medicinals en productes digestius i fortificants i també per aromatitzar el vi. A Egipte s’utilitzava per embalsamar cossos i elaborar perfums i olis. Conten que Cleòpatra l’emprava per captivar els seus pretendents.
Primer utilitzada a la Edat Mitjana per tapar les males olors i reservada a la noblesa, la canyella es va anar democratitzant a Europa durant el segle XIX per fer-se un lloc privilegiat en la gastronomia. També a aquesta època, la burgesia parisenca s’encapritxà dels bombons a base de canyella provinents de Turquia i protagonistes de múltiples contes i llegendes fabuloses. Un exemple era la fama que tenia l’harem de Topkapi d’Estambul on el consum de bombons elaborats a base d’aquesta espècia otorgava als presents una potent virilitat.
Avui dia l’ús de canyella és present a les postres més antigues del continent europeu, així com a la rebosteria sueca, als pastissos de Nadal de la regió d’Alsàcia anomenats “bredele” o a Bèlgica amb les seves famoses galetes “speculoos”.
Com ja vaig senyalar a un escrit anterior, la canyella és una de les espècies més emprades a la cuina mallorquina tan per plats dolços com salats. A la meva regió només es feia servir per l’elaboració de les postres i per aromatitzar el vi calent que la gent tenia costum de beure a l’hivern per ajudar a combatre el fred intens de l’època. Record perfectament els vespres on els meus pares es delitaven amb aquesta beguda reconfortant. Avui s’ha perdut aquest costum a les cases i aquesta beguda s’ofereix a les fires i mercats nadalencs principalment a Alemanya i als països nòrdics d’Europa.
Només em queda afegir que la canyella entre les seves múltiples virtuts té la facultat d’estimular el nostre sistema immunitari, d’alleujar els problemes de digestió així com de tractar de forma natural la diabetis de tipus 2.
Una espècia realment sorprenent i molt valuosa a tenir molt en compte!
