Bep Al·lès/Ciutadella – Com és tradició a la Diada del Poble de Menorca i Festa de Sant Antoni, és el moment de que un nou Quadern de Folklore vegi la llum i, enguany ho fa amb el que porta per títol Expressions, dites i refranys a Menorca (1) que ha escrit Josep Portella Coll, i que és el número 136/137 de la col·lecció editada pel Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, i que recull els refranys que van des l’A a l’AV, i que és el primer dels 8 volums prevists. Entrevistam a Josep Portella perquè ens expliqui aquesta interessant iniciativa que preveu arreplegar unes 15.000 dites i refranys a la nostra illa.
Bep, com neix aquest propòsit de compilar aquest material?
L’any 1984 vam publicar per primera vegada als Quaderns de Folklore un treball de paremiologia, el recull de Joan Pons Moya. Va ser l’any 1993 quan, amb motiu de la sortida del Quadern núm. 50, vam voler fer una publicació extraordinària dintre del mateix camp. Amb la inestimable col·laboració dels seus fills, vam editar el Refranyer menorquíque havia recopilat Josep Pons Lluch uns anys abans. No cal dir que el llibre va tenir una gran acollida i que, com el de Joan Pons Moya, aviat es va exhaurir. Des de fa trenta anys, idò, ens demanen la reedició dels dos llibres. Però les reedicions no són el que sembla. No en pots fer molts exemplars, per tant, surten més cars i normalment en queden molts al magatzem. Açò ens va frenar durant anys, fins que hem decidit satisfer les demandes. Però vam pensar, i esperam que ho vegeu bé, aprofitar l’esforç que açò suposava per donar una passa més: fer que la compilació no fos únicament dels reculls de Pons Moya i Pons Lluch, sinó afegir-hi el resultat d’altres reculls que s’han publicat aquests darrers anys, el material que surt regularment a la pàgina “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!”, a Facebook, i el material que pogués recollir jo, ja sigui en les converses amb la gent gran o amb la lectura de llibres que ni Pons Moya ni Pons Lluch van buidar i, sobretot, el recull d’expressions i frases fetes que pugui trobar en glosats antics inèdits que tenc recollits.
Des de sempre hi ha hagut interès per a reunir aquestes expressions
Sí, potser el primer recull és el que apareix al Die Balearem, publicat a finals del segle XIX. Allà trobam uns 180 refranys que els col·laboradors menorquins van fer arribar a l’arxiduc Lluís Salvador. Després, entre les majors, el recull de gairebé mil cinc-centes parèmies que fa Francesc d’Albranca a principis del segle XX, al mateix temps que Andreu Ferrer fa la compilació d’alguns centenes de dites i refranys, un material que roman parcialment inèdit. En aquesta època hem d’afegir el material que trobem als almancs o el que es publica, abans de la guerra civil, a la Pagina Menorquina d’El Bien Público. Després de la guerra civil, però amb saber que s’ha anat reunit des de molt abans, es publica el Diccionari Català Valencia i Balear, que reuneix alguns milers de locucions i parèmies, moltes de les quals ja apareixen en els treballs precedents de Camps Mercadal i Ferrer Ginard. Un altre font són els programes de ràdio diaris que feia Fernando Martí Camps a principis dels anys seixanta, en els quals no faltaven els refranys, encara que la majoria no són propis o d’ús a Menorca, sinó a Catalunya. El recull de Joan Pons Moya es va publicar l’any 1984, amb una breu introducció de Joan F. López Casasnovas. A pesar que les entrades estaven sense numerar, en total n’hi ha 7.232. Pons Moya no menciona en cap cas les fonts utilitzades; això no obstant, després de la feina realitzada puc dir que la principal és el Diccionari català-valencià-balear, en el qual jugà un paper tan decisiu el filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll. De fet, podria dir que quasi la meitat de les entrades provenen d’aquest diccionari, fins i tot molts dels comentaris de Pons Moya són transcripcions literals de les que trobam en el DCVB. Altres característiques del treball de Pons Moya és que no diferencia expressions, locucions o dites i refranys, i que la classificació que fa, de caràcter temàtic, és molt personal, com també el contingut dels senzills comentaris que acompanyen cada entrada. Per la seva banda, el ciutadellenc Josep Pons Lluch va fer el Refranyer menorquí, també prologat per Joan F. López Casasnovas. A diferència del primer, aquest treball és molt més complet i cultivat. A pesar que el nombre d’entrades no arriba a la meitat d’aquell, exactament 2.913, aquestes mostren les fonts en les quals es basen i presenten comentaris de l’autor que ens permeten conèixer els significats i les variants que hi pugui haver. En molts casos Pons Lluch hi afegeix la seva correspondència en castellà i referències d’interconnexió entre les diverses entrades. Com va fer Pons Moya, ell també presenta les diferents formes (expressions, dites i refranys) juntes, com ho farem aquí també. Tant Pons Moya com Pons Lluch tenen com a base el contingut del Diccionari i els treballs de Camps i de Ferrer, per açò moltes unitats coincideixen. En el recull present hi ha un buidatge sistemàtic del Diccionari, però només per recollir les locucions i refranys que s’identifiquen com menorquins o aquells que, presentats com balears”, són d’ús cert a Menorca.
Però hi ha més fonts?
Naturalment. Hi ha, per un costat, la feina que ha fet Francesc Riudavets, Francesc Mercadal, Pilar Pons Marquès i altres autors de recopilacions, i sobretot la gran tasca que es fa a través de la pàgina de facebook, “Expressions Típiques de Menorca, posa sa teva”, on algunes dotzenes de persones incorporen des de fa anys tot aquest saber popular, al qual hi afegim les expressions, les incorporacions més recents. Es tracta d’una plataforma viva, ja que no només s’hi sumen les aportacions de cadascú, sinó que s’entra en debat, es comenten variants, etcètera. A més de totes aquestes, he treballat fonts com Llum Nova o la Pàgina Menorquina i, sobretot, uns dos-cents glosats dels segles XIX i XX, i, és clar, els reculls directes d’informadors. A més, hem de tenir present, que és un recull que s’anirà ampliant a mesura que es vagin editant els llibres.
Pel que entenem, no sortirà en un únic volum, sinó que serà una espècie de col·lecció?
Exactament. És probable que el recull final sigui d’unes setze mil a devuit mil entrades. Però no es tracta només de transcriure la frase. A cada entrada hi afegim la font o fonts de les quals s’obté, el seu ús actual o no, l’explicació del significat, de vegades també un exemple de com s’empra, i les observacions que es consideren d’interès. La previsió que ara es fa és que s’editin uns deu volums d’unes dues-centes pàgines per a completar la col·lecció. Si tot va com volem, sortirien dos volums anuals com a mínim, de manera que quedi conclosa en quatre o cinc anys.
Creu que tindrà una bona acollida?
Estic convençut que serà així. Les qüestions relacionades amb la nostra llengua sempre desperten interès perquè la llengua és un element bàsic de la identitat comunitària i, en aquest cas, les expressions, dites i refranys són també una expressió de la moral i la cultura comunitària expressades a través d’aquests construccions lingüístiques. Per fer possible el bon funcionament de l’empresa, per primera vegada en els Quaderns de Folklore, a part de la presència dels llibres a les llibreries habituals, també posarem un sistema de subscripció per tres motius essencials: per assegurar que totes aquelles persones que volen fer la col·lecció no es quedin sense; per conèixer la demanda aproximada que ens ajudi a decidir la quantitat d’exemplars de cada nombre que s’editaran; i per arribar al màxim nombre de gent possible. Vull dir que també és una manera que els lectors col·laborin a fer possible aquesta empresa.
Es conserven vius moltes dites i refranys antics?
Sí, més dels que ens pensam. A veure, hi ha tota una sèrie de locucions i refranys que ja no s’empren, sobretot són els relacionats amb l’activitat agrària, amb la religiositat popular i amb els fenòmens meteorològics. No ens ha d’estranyar, ja que en els darrers anys Menorca ha viscut, com la majoria de territoris germans, una despoblació rural, la substitució de la meteorologia popular per la meteorologia científica i televisiva, i la secularització de la societat. A més d’aquests fenòmens, també s’ha produït el de l’entrada de dites o refranys d’origen castellà, i fins i tot d’altres llengües, que han passat a formar part, en la forma original o en la forma adaptada a la nostra llengua, de l’ús habitual dels menorquins. És lògic que sigui així. Com també és igualment cert que s’han incorporat a la llengua exclamacions, expressions, dites i refranys nous, vinculats a noves activitats i formes de relació. Sempre estam igual: les locucions de formació recent s’han de considerar populars? Jo crec que sí, quan el seu ús transcendeix dels cercles en els quals es crea o de l’espai temporal en que es posa de moda o es mostra útil, ja esdevé popular i, amb els anys, formarà part dels corpus tradicionals, com tantes altres coses.
Hi ha refranys exclusivament menorquins i altres que no ho són?
Clar que hi ha unitats específicament menorquines, i fins i tot, específicament maoneses, ciutadellenques, alaiorenques, etcètera. També n’hi ha que ens pensem que són exclusivament nostres i no ho són. Per açò, el títol parla de dites i refranys d’ús a Menorca. Per exemple, nosaltres pensam que s’ase d’en Mora era un ase menorquí, fins i tot en Pons Lluch ens conta la història que succeí a Ferreries amb aquest ase i que presumiblement va donar lloc a la frase que coneixem; però és que s’ase d’en Mora també és conegut a Mallorca, on ens explicarien una història que no se sembla gens ni mica a la menorquina. El fet que moltes expressions, dites i refranys siguin coneguts i s’utilitzin de forma natural a les Illes Balears, al País Valencià i a Catalunya, no fa altra cosa que confirmar la unitat lingüística i cultural d’aquests països.
Però avui, molts refranys només existeixen sobre el paper, es perd un poc tota aquesta vena creativa popular.
Bono, hi ha una doble fixació de les dites i els refranys: a) la dels folkloristes que els recullen i els escriuen per ser publicats, comentats o no, classificats o no, ordenats o no; i b) la dels creadors de literatura popular (glosadors) o culta (escriptors), que capten el parlar del carrer que es pot manifestar en aquestes frases fetes i les incorporen a les seves obres o que, de les seves obres, el poble extreu frases que es converteixen en part de la parla popular. Naturalment, una i altra són avui desaparegudes perquè han desaparegut els creadors de literatura popular, els glosadors de glosa escrita dirigida generalment a persones que no sabien llegir ni escriure, i perquè la literatura culta no té la repercussió social que llavors tenia. És una paradoxa. Avui tothom sap llegir i escriure. Avui s’editen cent llibres anualment a Menorca quan fa cent anys només se n’editava un. Avui les cançons que es creen a Menorca s’enregistren en disc i perduren o s’interpreten en concerts multitudinaris, però no es fixen fragments d’aquesta i, si en algun moment això succeeix, la durada en la memòria de la gent és breu, tan breu que no es produeix ni la transmissió generacional. Per què passa açò? Altres persones ho explicarien millor o amb major fonament que jo. Jo només tenc una intuïció. Avui la comunicació s’ha universalitzat a través de les xarxes socials. Parlam amb un amic que viu a l’altre cap del món a través d’uns codis universals, però perdem la capacitat de comunicar amb la gent del nostre entorn a través de codis nostres. Escoltam cançons en anglès que no entenem (o sí) o en castellà latino i adoptam com a pròpies unitats fraseològiques que es transmeten en el mateix moment a tot el món. Veim la televisió i al cap de poc temps empram acudits, girs de llenguatge i frases creades perquè siguin repetides, en la nostra parla col·loquial. Els més joves segueixen els influencers i els youtubers que destrueixen el llenguatge de mala manera, però que actuen com a mestres dels nostres fills.
