Gabriel Julià: “Trobo a faltar implicació real i unió a l’hora de conservar tot el patrimoni històric” “Precisament perquè a Ciutadella presumim de tenir un gran patrimoni històric, l’hauríem de cuidar de veritat, perquè sinó un dia ja no serà realitat”

Llorenç Allès/Ciutadella – L’Ajuntament de Ciutadella ha decidit atorgar la Medalla d’Or de la ciutat a Gabriel Julià Seguí. La distinció li arriba als 89 anys, i com a reconeixement a tota una vida d’inquietud cultural. Concretament, l’Ajuntament parla d’una “ingent obra d’investigació en el camp de la història de les belles arts, així com un constant compromís personal en la defensa, millora i promoció del patrimoni històric i artístic de Menorca”. Als seus 89 anys explica que té diversos projectes de publicació en marxa i que per a ell viure és fer coses, es tengui l’edat que es tengui.

–  Què ha sentit en saber que rebrà la Medalla d’Or de la ciutat?

• Sorpresa, una certa estranyesa i finalment, satisfacció. Si algú reconeix alguna cosa que has fet, estàs content.
• Suposo que vostè sap que ha fet mèrits de sobres per a rebre un reconeixement…
• Sí, he fet feina, és cert, però he gaudit molt fent-la. Encara que hi hagi dedicat centenars d’hores, m’he sentit bé fent-ho, i per açò em sembla que açò meu no té tant mèrit com la gent que fa quelcom que implica més sacrificis, com un missioner a l’Àfrica o cosa per l’estil. Així i tot, és cert que he fet hores i hores de feina. Hi havia una temporada que feia classes a tothom, era l’únic professor de matemàtiques, i feia setze hores de feina diàries, sense ni temps per dinar. Però açò és igual, perquè jo al cap del dia em sentia content amb la tasca que feia amb el jovent. Sempre m’he avingut molt amb els i les joves, i considero molt positives la meva experiència en aquest sentit. Jo he après d’ells. Jo els he ensenyat coses, però ha estat un intercanvi. M’ha servit, per exemple, per veure que a vegades et penses que tu fas les coses bé però que no sempre és així, i que ells reclamen altres maneres de fer.
• D’on li ve la seva inquietud cultural?
• Vaig tenir una joventut una mica sacrificada pel fet de tenir uns pares a qui vaig haver de cuidar, i fent feina oblidava una mica segons quines coses. També és cert que hagués pogut dir prou en alguns moments i no fer tantes coses i feina, però hi faltava gent, no hi havia professors. Donava classes de Batxiller a Cals Padres, després també a Ca Las Madres, al Seminari també vaig impartir ciències… Vaig arribar a fer classe per tot! I classes particulars que els estius començaven de bon matí i acabaven ja el capvespre amb alumnes de per tot perquè s’havien d’examinar el setembre.
• Una de les seves especialitats ha estat la història. D’on li ve aquesta afició?
• He estat molt llegidor. El meu germà major, amb qui em duia molts anys, tenia una petita biblioteca, i jo d’amagat, llegia. Vaig devorar obres molt espesses que m’entusiasmaven, m’agradaven també els llibres d’aventures i la novel·la històrica. Aquest gust per la lectura te crea un món interior, que el cinema també ajuda magnificant algunes històries. Allò que em va obrir la porta a interessar-me ja del tot per la història va ser ficar-me a la biblioteca del Seminari i descobrir tot allò relacionat amb Menorca. Allà vaig conèixer el senyor Montobbio, i ens vam fer molt amics. Ell tenia la seva biblioteca al lloc de Son Vives. Vaig quedar al·lucinat quan la vaig conèixer, i des des llavors vam començar a fer intercanvis, com quan els fillets avui en dia intercanvien cromos. Açò va fer que la meva biblioteca cresqués ràpid, i em va obrir més els horitzons i l’interés cap a les coses relacionades amb Menorca. Jo també vaig començar a tenir curiositat, i des del Diari Menorca em va començar a demanar articles, i cada vegada prenia més gust. Però una cosa ha de quedar clara: jo no vull que em diguin que som historiador.
• I què vol que li diguin?
• Investigador sí que ho he estat. No m’escau el nom d’historiador. L’historiador és aquella persona que necessita una base certa, un document, un monument i a partir d’aquí dedueix. No intueix, sempre dedueix. No fa teories com sí fa el científic. Jo no ho he estat així. Per exemple, una de les coses que m’ha interessat molt molt són els frescos de l’església del Socors. Ningú no deia res de qui els havia pintat, i jo pensava que hi havia d’haver alguna documentació de l’època en que es van crear, i a parir d’algunes investigacions, vaig emetre una teoria. Un senyor suís va venir a Menorca i es va casar aquí, i a partir dels documents que vaig trobar d’aquest enllaç i algunes investigacions, vaig saber que feia feina aquí de pintor al segle XVIII. El seu nom apareixia relacionat amb algunes tasques que s’havien fet al Socors. A partir d’aquí, vaig apuntar que hi havia la possibilitat que ell fos qui hagués pintat els frescos. Quan es va fer el tom de pintura de l’Enciclopèdia de Menorca, van dir que l’autor dels frescos era la persona que jo havia intuït, secundant la teoria que jo havia elaborat. Fa uns anys, també la UIB va fer una investigació i em van dir que efectivament, l’autor dels frescos era qui jo havia teoritzat que era.

• En el relat dels seus mèrits per a rebre la Medalla d’Or, es destaca també la seva feina amb el patrimoni històric de Menorca…
• Als anys 80 es va crear la Comissió de Patrimoni que depenia del Ministeri de Cultura, i jo en vaig formar part. Així em vaig ficar en aquest món, en un moment en que es va fer per exemple la restauració del Castell de Sant Nicolau, la primera de Can Squella, la Catedral, també va ser quan van desfer la Plaça des Pins, que segona la meva opinió la van destrossar… Va haver-hi moltes actuacions que no vaig compartir i que vaig criticar. Es preservaven certes coses i altres desapareixien, i ningú no n’aixecava una cella. Després em vaig ficar al Seminari i me vaig començar a interessar per pintures, quadres, mobles… i a partir d’aquí va sorgir definitivament el meu interés per la resta del patrimoni. Allò que em va empènyer va ser estar ficat dins la Comissió i dins el Seminari. De fet, el Bisbe em va arribar a fer president de la Comissió de Patrimoni de l’església.
• A Ciutadella es respecta prou el patrimoni històric?
• Hi ha una frase d’Unamuno que diu “Amo España porque no me gusta”. Allò que té més falls és el que t’atreu més, i en aquest aspecte, a mi em passa igual. No m’agrada Ciutadella en aquest aspecte, en l’aspecte de conservació de patrimoni. Hi ha massa coses que no m’agraden.
• Quina cosa li molesta de Ciutadella?
• Els ciutadellencs en general, des del meu punt de vista, diuen que estimen molt la tradició, però pensen només en què ha passat el Dia des Be, si el dissabte de Sant Joan s’han tret el capell quan era hora… Però s’ha acabat Sant Joan, i no sentim crítiques a d’altres coses que passen la resta de l’any. No hi estic conforme. No pots dir que estimes la tradició quan veus la implicació aquí en temes com el ball popular i vas a mil bandes, basta Mallorca, i veus com la gent hi participa i fins i tot es posa a ballar espontàniament si hi ha ballades. Aquí, com no tinguem un grup… És cert que tampoc no ho fomentam, no hi ha cap escola que ho faci. Contaran rondalles als fillets, però res més. La tradició és conservar allò que tens, però si ho barates tot, ja no és una tradició. Jo aquí no veig aquesta estimació a les tradicions, però és que tampoc no la fomentam. El motor està a les escoles. La transició nostra ha primat massa la llengua. Jo som el primer que escric en català, però crec que ha importat massa el fet d’haver d’aprendre en català, com si no hi hagi absolutament res més per conservar les tradicions. És una part important, cert, però no la única, i tot lo altre ha quedat diluït.
• Què seria «tot lo altre»? Balls populars, música popular, celebracions…?
• No se’n fa res de tot açò. I açò també té a veure amb la conservació de les coses. A Menorca tenim els monuments megalítics, que són molt importants, però hem de tenir en compte que hi ha llocs que tenen el mateix i més ben conservat. A més, el patrimoni d’aquí en la seva major part és privat. S’ha fet una bona feina en segons quins jaciments i punts, però si es compara amb altres zones del món, quedam curts. Allò que voldria és que hi hagués realment una implicació i una unió de criteris a l’hora de preservar el patrimoni. Açò és el que falta aquí, ja que a Ciutadella tothom va per la seva banda.

• Precisament Ciutadella és un municipi que presumeix de tenir un patrimoni històric únic…
• Precisament perquè presumim d’aquest patrimoni l’hauríem de cuidar de veritat, perquè sinó un dia ja no serà realitat. L’exemple serien les cases senyorials. N’hi ha algunes que fan plorera, com Can Squella, i altres han desaparegut del tot, com Can Faustino. El patrimoni ens vola. Can Saura és de l’Ajuntament, però també l’han espanyat amb la intervenció que hi han fet. La gent jove està clar que vol coses actuals, però si sempre deixes que es facin coses d’ara, no podràs conservar. A més, aquí es té la tendència arquitectònica de que allò que ja no hi és no es pot reposar, mentre que per exemple l’arquitectura italiana sí creu en la reconstrucció o la recreació a partir de petites parts. Hi ha gent que no se’n fia de cedir el seu patrimoni a l’administració, perquè no saben segur què se’n farà. Tant si és arxiu, biblioteca o mobiliari.
• Què hem de fer llavors perquè es respecti més el patrimoni històric?
• Crec que és un tema de formació. L’educació d’avui en dia és molt parcial, i hi ha moltes coses que si no s’entenen, no es respecten. Un extrem és que els fillets d’escola hagin d’anar els diumenges a missa, com es feia abans, però l’altre extrem és que a un concurs no hi hagi un doctor en història que sàpiga qui és un personatge bíblic. Molts fillets no tenen ni idea del patrimoni històric eclesiàstic, i com pots estimar una cosa que no coneixes? El patrimoni més important de Menorca i de gairebé tot Europa és de procedència religiosa. Per exemple el Socors. Si estés a alguna altra banda del país, ja estaria restaurada tota des de fa anys. A altres lloc s’han abocat fortunes a béns que no tenen tant valor, i aquí, res de res.
• Vol dir que pel fet de que molta part del patrimoni és de l’església no s’hi destinen doblers per a la seva conservació i restauració?
• És així. El Seminari de Ciutadella, per exemple. És un espai fabulós, i si s’hi destinessin doblers, es podria convertir en un lloc preciós per fer-hi mil coses, amb l’església del Socors reconstruïda i recuperada. Tot allò que és decoratiu del Socors es pot recuperar, ho tenc comprovat i demostrat.
• Qui hauria de ser el responsable de que el patrimoni històric es conservés i fins i tot es recuperés?
• A nivell oficial no pots pensar que el patrimoni que has de cuidar és només aquell que comandes tu. Si Ciutadella és una comunitat i Ciutadella és de tots, els responsables som tots. Hauríem d’aconseguir que entitats i administracions col·laboressin. Doblers n’hi ha de sobres, però has de tenir capacitat de poder-los mobilitzar. Si ho ha de fer l’Església tota sola no basta, ha d’haver-hi més implicació, i aquí és allà on es falla. En alguns moments sí hi ha hagut interés, com per exemple quan es va restaurar l’orgue de la Catedral.