Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – L’estiu passat, durant la meva darrera estada a França, la meva germana i jo vàrem recórrer molts pobles (una manera de descobrir sempre coses interessants). Va sorprendre’m el fet de veure, en alguns dels seus carrers, casetes i capses que contenien desenes de llibres. Una mena de petita biblioteca a l’aire lliure.
La meva germana em va explicar que existeix un moviment provinent dels Estats Units que consisteix a compartir llibres de manera gratuïta. Els veïns i visitants hi depositen llibres que tal vegada ja han llegit o els sobren i, de la mateixa manera, manlleven aquells que els fa ganes descobrir. Quina idea més preciosa i genial vaig pensar! La lectura és un tresor i vet ací una bona manera d’afavorir un accés còmode al saber i a la cultura. També una magnífica idea per donar una segona vida a llibres que hem llegit i que ens fa ganes donar a conèixer. Sobretot per a la gent dels pobles més petits que no sempre poden gaudir d’una biblioteca municipal, és realment al meu mode de veure una idea brillant.
Hi ha molts tipus de contenidors per albergar aquests llibres: barriques de vi adaptades, casetes molt gracioses dins antigues cabines de telèfon o simplement caixes que es poden situar baix d’una porxada, a un carrer o a la vorera d’un camí. Aquests punts de llibres també podem trobar-los a les viles més grans i sovint els al·lots de les escoles participen al muntatge d’aquest magnífic projecte. A més ja existeix per internet un anuari a nivell mundial de la situació d’aquestes caixes.
Mirant aquests llibres cedits generosament pels seus propietaris va cridar-me l’atenció un que tenia per títol La gran muralla de Claude Michelet (un escriptor que m’era del tot desconegut). La portada exhibia el dibuix d’una paret de pedra en sec delimitant un terreny pedregós. Tot d’una vaig recordar les tanques que envolten Ciutadella on sempre m’agrada anar a passejar. El vaig agafar amb interès i la seva lectura em va emocionar. Només es tracta d’un camp de pedres que l’oncle del protagonista d’aquesta novel·la llega al seu nebot de nom Fermí per “ensenyar-lo a viure”. Mai ningú va poder cultivar aquest tros on algunes alzines raquítiques i ginebres vegetaven entre les pedres i lloses de pedra calcària. Una herència enverinada! Varen dir. Però el jove Fermí decidí assumir aquell desafiament perquè creia fermament que davall les pedres, hi havia forçosament terra i amb una gran tenacitat començà a espedregar aquest trosset de camp. Semblava un treball insensat -al poble ja el tractaven de foll-, però per a ell es tractava d’un repte i d’una font de realització personal. Al cap d’un temps, després de ressuscitar la terra i plantar-hi vinya i arbres fruitals, en Fermí va decidir emprar les pedres del seu camp per construir una gran muralla que envoltés la seva propietat únicament pel plaer de contemplar la bellesa d’aquesta obra. Tota una vida dedicada a embellir un tros de terra que constituí la seva raó de viure.
Una història d’una admirable senzillesa, la relació de l’home amb les pedres contada amb mots plens d’aromes d’una regió pobra del “Massís Central” (centre sud de França) pàtria de l’autor enamorat de la seva terra natal on vivia de la ramaderia, a part de la literatura.
