Joan Pons i Pons/Barcelona – Dia 17 de gener, per sant Antoni, ens vam reunir amb la família de la meva dona als Llisers de Tirassec, Ferreries, per celebrar la festivitat del nom familiar de les dues àvies -heretat per les respectives primogènites- i que també és la Diada del Poble de Menorca. Vam fer foc i vam torrar carn, vam riure i beure -no som de cantar- i, després del cafè, vam jugar a truc. Com que jo tenia a les set la presentació a l’Auditori de Ferreries del nou volum dels XLI Premis Francesc d’Albranca vaig cedir el meu lloc al meu nebot David. Mentre jugaven -truc, retruc, val nou, cama!- vaig anar a buidar el poal de les deixalles orgàniques al femer. En Rex, un mestís entre Chihuahua i bodeguer andalús de color canyella i de pèl curt i poc més de cinc quilos de pes, va entrar dins el femer i es va posar a xuclar -té tretze anys i poques dents- i a rosegar els ossos. D’immediat, van aparèixer, com sorgits de la verdor dels camps o de l’interior de la terra vermella o de les lloses de cot dels voltants, set moixos venturers de cap gros i color groc palla. Formen part del paisatge habitual dels horts dels llisers de Tirassec que es troben a la falda de les antigues depuradores de bassa de Ferreries. Són moixos que viuen de caçar ocells i petits rèptils -els gats salvatges provoquen una mortendad brutal- i també deixalles orgàniques dipositades en els femers i, segons un hortolà veterà, reben el nom de moixos carabassers i no solen tenir, per la barreja sanguínia, gaire esperança de vida. Mentrestant se les empesquen totes per sobreviure. Senten el poal de les deixalles orgàniques i s’aboquen damunt el femer com si tinguessin un sisè sentit. És el que van fer per Sant Antoni. Set moixos de totes les mesures, un parell del mateix pes que el meu diminut canet, van envoltar el femer amb l’esperança de compartir les deixalles orgàniques. Existeix una lluita antiga entre moixos i cans de la qual no sempre en surten vencedors aquests darrers. Diuen que els moixos cerquen el punt dèbil, els ulls, als quals ataquen amb les seves garres d’ungles felines. El femer està enfonsat i els moixos van ocupar una atalaia superior des de la qual vigilar els moviments del ca. Aquest, menjava i els foragitava. Roncava, feia la menció d’atacar i, els moixos, fugien en desbandada. S’hi va estar més d’una hora rodejat dels set moixos que l’observaven pacients esperant la seva oportunitat. Vaig pensar: si es posessin d’acord i actuessin en grup, en Rex no tindria res a fer; el podrien matar fins i tot, i després menjar-se amb tranquil·litat les restes. No ho van fer. A diferència dels cànids, sobretot els llops, els moixos són animals individualistes. No actuen en manada. Van a la seva. Si fossin conscients del seu poder serien imbatibles. És el que vaig pensar en aquesta data assenyalada. Si els menorquins ens ajuntéssim, ens uníssim al voltant d’allò que tenim en comú, que és molt, si ens adonéssim que junts seríem més forts, Menorca seria imbatible. Per què no succeeix? El poder ens vol separats. Els diners públics van a organismes privats que separen, els focus mediàtics -una hac és més poderosa que un desnonament- van a les entitats que separen, les polítiques públiques aposten per tot el que ens desintegra i ens separa. Han convertit els menorquins en moixos carabassers.
CARABASSER. Venedor de carabasses. Planta que fa carabasses. Camp on es fan carabasses. Home fluix, desidiós, de poc esperit. A Menorca, un moix carabasser és un moix nat en el juny o en el juliol, que es distingeix per tenir el cap relativament gros.
