Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – Avui, un dia fred de gener gris i desplaent, he recordat els colors dolços i ple de llum del quadre anomenat “el naixement de Venus”, del pintor italià Sandro Boticelli. Em record encara embadalida davant la bellesa d’aquesta obra quan visitava la galeria Uffizi de Florència fa anys. Quina meravella! Encara m’emociona pensar-hi. Aquesta pintura, una de les més famoses del món de l’art, representa Venus, deessa de la bellesa, al·legoria de la fecunditat universal, naixent de les ones del mar. És una Venus púdica que amaga el seu sexe darrera la seva llarga cabellera moguda pel vent. Diuen que la model fou l’amant de Julià de Mèdici, patrocinador de l’obra.
Boticelli (1445-1510) fou un pintor major del Renaixement florentí, el protegit de la família Mèdici. La seva recerca estètica traduïda en la creació d’un tipus femení ideal està marcada per la influencia del neoplatonisme i de l’humanisme. Fou també un pintor impregnat de la cultura clàssica i, però com molts altres pintors italians, fou molt influenciat per la pintura flamenca. Va participar a alguns dels més grans projectes decoratius de la seva època i, en particular, al de la Capella Sixtina del Vaticà.
En contemplar-lo, sempre associo la imatge d’aquest quadre a un dels meus poemes favorits del català Josep Vicenç Foix (1893-1987) titulat “És quan dormo que hi veig clar” i que a la tercera estrofa diu: (…) “ És quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina, amb perles a cada mà visc al cor d’una petxina”… Una imatge relacionada amb el sexe femení. I també pens que Salvador Dalí amb la seva pintura “La Venus que somriu” hauria pogut il·lustrar perfectament els versos d’aquest gran poeta.
Això són uns pensaments reservats a nosaltres, persones que ja tenim una edat i que sabem assaborir tots els instants, on la memòria es plau a deambular perquè l’art no sigui teràpia sinó salut ja que la vellesa és despietada malgrat la vulguin disfressar de paraules reconfortants i políticament correctes.
