Gustau Juan/Ciutadella – Fa més de dos mil anys, Aristòtil, un dels savis més grans de la Història, va dir que l’economia era el conjunt d’activitats que permeten satisfer les necessitats de les persones; l’economia financera (la crematístic dels diners), deia, ni és natural ni necessària.
Més enllà de la barata -un un sac de blat per un talec de sal-, els diners es van inventar com a forma unilateral d’intercanvi, on hi ha un objecte que es canvia i el senyal del valor d’altres que es podrien donar a canvi, en definitiva un instrument. I quan aquest instrument -els diners- torna una finalitat en si mateix es perverteix.
Cadascú veu la realitat a la seua manera; però dins el plat ningú no n’hi posa mai de diners, ni euros, ni dòlars, ni lliures: hi posam patates, fruita, verdures, carn, … els matins ens dutxam amb aigua,ens posam la roba i les sabates, fins i tot engegam l’ordinador. No n’hem parlat de diners, encara.
Tanmateix, avui, els diners serveixen, fins i tot, per comprar diners. I açò, quina riquesa crea, què hi aporta de real, el venedor ? Perquè d’aquella primitiva moneda -aram, plata, o or-, encara se’n podia fer qualque cosa; però, del paper moneda, o dels diners virtuals, el de les targetes, simples impulsos electrònics, què ? Pot esser que comprar i vendre una mateixa cosa sense aportar-hi res nou faci ric a qualcú, però empobreix l’economia global.
Per açò, com que no som economista, pens i compt d’una altra manera: quants d’habitants som a la Terra ? Vuit mil milions? què necessitam de mitjana, cada any, dos parell de sabates per persona, per posar un exemple? Idò, en necessitam setze mil milions de parells, …; fabricar-ne més és fer malbé recursos d’aquest planeta que és l’únic que tenim.
Evidentment, en una economia basada en allò que necessitam hauríem de renunciar a ben qualque mal costum que hem agafat; i produir, distribuir i consumir d’una altra manera.
Tenim el terrat de vidre i jugam amb pedres.
Gustau Juan