Eduard Riudavets/Ciutadella – He de començar, per força, aquesta ressenya fent-vos saber de la meva sorpresa quan vaig tenir el llibre a les mans. Un menorquí il·lustre, ben conegut a la nostra illa, n’era el protagonista. No dubteu que això em va engrescar més encara a llegir aquesta novel·la guanyadora del premi Ciutat de Palma 2022. De tots els verins, el seu secret et donaré, de Toni Arencón Arias.
Vet aquí un breu resum de l’argument. Barcelona, 1829. Sota el despòtic govern de Charles d’Espagnac, capità general del Principat de Catalunya, un seguit de crims, provocats per verins, commociona Barcelona. La reacció del tirànic servidor de Ferran VII no triga: empresonaments, desterraments, execucions públiques…
Mateu Orfila, el toxicòleg menorquí catedràtic de la Universitat de París, no sospita que, amb la voluntat de col·laborar per resoldre l’autoria dels enverinaments, es veurà involucrat en les tenebroses maquinacions del militar, fins al punt de posar en perill la seva vida i la de les persones que més estima.
És evident llavors que aquesta és una novel·la detectivesca emmarcada en un escenari històric ben concret, i això suposa dues dificultats. Per un costat dissenyar una trama que mantingui la intriga i per l’altre atendre i respectar el context històric en què es desenvolupa. He de dir que Arencón les supera amb escreix. I no és només la meva humil opinió, és també el parer del jurat del guardó que se li atorgà, que així ho va fer constar:
“… té un maneig encertat, un llenguatge pulcre i utilitza bé el context del segle XIX.”
No està de més afegir que si bé naturalment l’eix de l’obra és la resolució dels crims al bell mig d’una societat ofegada per la brutal arbitrarietat del Comte d’Espanya, de sobrenom l’assassí de Catalunya, no és menys cert que hi podem trobar un interessant praefatio que ens narra el viatge que durant nou mesos un Mateu Orfila adolescent feu per la Mediterrània, embarcat en una nau mercant de son pare.
Amb tots aquests elements és obvi que De tots els verins, el seu secret et donaré forçosament m’havia d’agradar, però això no és tot. L’autor demostra una gran erudició tot intercalant cites – de Plutarc a Da Vinci- de textos relacionats amb els verins, així com làmines antigues on se’ns mostren les possibles fonts d’aquests: plantes, animals, fongs…
El resultat és una novel·la exuberant, tan captivadora com apassionant. Arencón aconsegueix fer-nos viure l’època dels fets, ens immergeix dins un mar tèrbol de conspiracions i amenaces, ens fa sentir insignificants davant la brutalitat, ens aboca a sobre una allau d’intrigues… Però, alhora, fa valdre el poder de la raó, la importància cabdal del pensament científic per sobre d’interessos polítics o intencions personals retorçades.
“La meva tasca no és determinar culpables o innocents, sinó confirmar o desmentir la presència d’un verí al cos d’una víctima,”
En conclusió, De tots els verins, el seu secret et donaré és una excel·lent novel·la. He gaudit molt tot llegint-la. M’ha mantingut atrapat des d’Alexandria a Dijon, de principi a final.
He de cloure ja la ressenya, i aquesta setmana ho vull fer amb un brevíssim text que trobem a la mateixa novel·la i que s’adiu perfectament a l’argument:
“No hi ha pitjor verí que el verí de serp, no hi ha pitjor fúria que la ira d’un enemic.”
(Llibre de Siràcida)
