Itziar Lecea/Ciutadella – El periodista i director adjunt del diari Ara de Catalunya, Ignasi Aragay, va fer el passat cap de setmana una anàlisi sobre la crisi que viu el periodisme avui en dia: des del factor tecnològic a la crisi de valors socials que fa que la credibilitat estigui a nivells mai vistos. Tanmateix, Aragay apunta que la conjuntura històrica té molt a veure amb l’actual situació del periodisme. Amb ell, donem una ullada a aquesta situació actual per entendre, com a lectors, la manera que tenim de consumir informació.
De cada vegada llegim més titulars de “clickbait”, que inciten a clicar. El lector és conscient d’aquest fet?
No, gens. De fet, és un lector verge, en aquest sentit. Així, juguem amb avantatge els periodistes, perquè coneixem els mecanismes d’acció i reacció. Ara som els mitjans els que anem a buscar els lectors, els hem d’aconseguir a causa de la quantitat de vies d’informació que existeixen actualment. Per això és important l’educació: hem d’ensenyar als lectors a relacionar-se amb els mitjans i les xarxes socials. Ho hem naturalitzat molt, però ens cal educació en aquest sentit, com fan a països com Finlàndia, on ensenyen, des de preescolar, a treballar la informació i entendre com els hi arriba. Els mostren a no deixar-se atrapar per l’algoritme.
El lector, però tampoc té temps per llegir un article amb profunditat.
L’atenció, efectivament, està canviant, és molt fragmentada. Tenim menys capacitat de concentració, d’anàlisi, d’atenció, en definitiva. Els mitjans contribuïm, involuntàriament, a fragmentar aquesta atenció, perquè la tecnologia ens obliga a llançar missatges constantment per atraure un mínim d’atenció del públic. També ho hauríem d’educar. Hem d’entendre que saltar d’un input a un altre minva la nostra capacitat d’enteniment. D’aquí també la gran diferència entre llegir en pantalla o en paper, que demana una atenció més seguida i profunda.
Afecta com escrivim els periodistes?
Inevitablement. Ens autoexigim a fer articles de fons, que són llargs. Però pel dia a dia ens hem d’obligar a fer articles més curts, més sintetitzats i mastegats, de manera que el lector en pugui tenir una idea amb un sol cop d’ull perquè no té temps. Acabam fent narratives diferents, fragmentant les peces amb títols, subtítols, posant dades, fent punts… Tanmateix, crec que s’ha de trobar el punt mig, tot i que hem vist que el lector d’entre setmana no és el mateix que el del cap de setmana, que fa una lectura molt més reposada. La conclusió és que estem aprenent a mesura que evoluciona la tecnologia, molt ràpidament.
La darrera irrupció tecnològica és la intel·ligència artificial, capaç d’escriure com una persona. És preocupant?
La tecnologia, com sabem, sempre és ambivalent: la pots fer servir per matar o per crear. En el cas del periodisme, crec que la informació pura i dura, el que són breus, fets, els acabarà processant la màquina i serà escrit per intel·ligència artificial agafant les dades de les agències. Si fem servir bé aquesta tecnologia, ens ajudarà a fer més bon periodisme; si la fem servir malament, destruirà llocs de treball i no en crearà de nous. Tot dependrà de l’ús que li donem. Hauríem de plantejar-ho com una eina que ens treu feina mecànica i ens deixi més temps per fer periodisme d’investigació, literari, de fons.
Tenim consciència de com afecta la informació, feta com està feta avui en dia, a la carrera, que s’ha de fer baix un codi deontològic?
És un tema que sempre ha estat en qüestió. Sempre hem tingut una frontera que no s’hauria de traspassar, que és no tenir en compte les conseqüències del que publiques. I, per tant, no assumir la responsabilitat sencera i no saber quan una cosa la pots publicar i quan no. Ens queda molt de camí per fer, perquè hi ha una tendència clara a traspassar aquestes fronteres. Per exemple, en el cas de l’Ara, durant els darrers anys, hem fet molt de periodisme sobre abusos sexuals. I cada vegada que hem publicat alguna cosa, és que el periodista que porta el tema, potser ha estat mig any per arreplegar el permís d’un cas d’entre 20 d’una mateixa persona acusada, que finalment s’ha decidit a denunciar judicialment i ens permet dir-ho essent conscient que sortirà publicat. I segurament molts altres mitjans ho haurien publicat molt abans. Són temes que demanen molta paciència, no tenir pressa, no rebentar ràpidament. Que és el contrari al que la tecnologia ens duu avui en dia. Però que, en els casos en què no tenen en compte les fronteres, acaba essent contraproduent pel mitjà.
Hi ha una frase d’Oscar Wilde que diu que la realitat és rarament pura i mai simple. Així la tractam, amb la poca atenció i abundant immediatesa?
No hi ha una sola veritat, cadascú de nosaltres tenim la nostra veritat, que és plural, és complexa. Hi ha fets, però la seva interpretació no és una sola i l’anem construint entre tots. No és ni blanc ni negre, sinó de tots els colors. Però, amb la conjuntura històrica en la qual estem immersos on estem bombardejats d’informació, d’inputs, la gent acaba per tirar la tovallola i agafant-se a la idea que res és veritat i tot és relatiu. És un perill que hem creat entre tots: periodistes, tecnologia i societat moderna. La veritat s’ha de perseguir -tot i que, afortunadament, no l’acabem de trobar mai del tot-. I la clau, en aquest sentit, és l’educació. I des de ben petits, que és quan se’ns formateja el cervell i se’ns formen els hàbits, les maneres de mirar, les maneres d’entendre. Si aconseguim educar en la informació, des de petits, aconseguirem salvar aquesta manca de valors socials que patim avui en dia. I, també, el periodisme.
