Joan Pons i Pons/Barcelona – Durant els 45 segons que van precedir el terratrèmol de Turquia i Síria, els ocells es van envolar dels arbres i van fer una piuladissa inexplicable. Després va esdevenir el sisme de magnitud 7,8 en l’escala de Richter, amb l’epicentre als voltants de la ciutat turca, situada a 45 quilòmetres de la frontera siriana, de Gaziantep i que ha causat més de vint mil víctimes (el sinistre comptador encara està en marxa). Els científics racionalistes s’han apressat a desmentir que els ocells avisessin del terratrèmol. Una de les raons que han donat és que les aus són incapaces de detectar les ones sísmiques i que, per tant, no van poder anunciar la tragèdia que s’apropava, als humans. La segona raó és que els terratrèmols no afecten les aus perquè són aèries i poden salvar-se volant. Els cavallers que, segons Walt Whitman corresponen els primers honors, semblen desconèixer, tal vegada per l’estratificació i compartimentació de la seva especialitat científica, els costums i comportament de les aus: moltes espècies d’ocells -falcons, òlibes, tords negres o molts passeriformes com ara la coa rotja- solen dormir o fer niu en edificis, ja siguin abandonats o habitats. D’al·lots ja havíem adquirit aquesta perversa saviesa i, durant la meva època d’assassí d’ocells, els anàvem a caçar amb les mans nues i foc fred a la boca. Per tant, sí que es poden sentir amenaçats els ocells urbans quan intueixen un perill. I no per ajudar els humans, és clar, sinó per un simple instint de col·lectivitat i de supervivència. Quan a principis de segle XXI es va produir un espectacular i inquietant eclipsi de sol em trobava enmig del camp. Va ser impressionant, a mesura que s’atracava el fenomen astronòmic, els ocells van deixar de cantar i es va imposar a la natura un silenci dens i glaçant. Desconeixem els poders sensorials que tenen els animals i vestim la nostra ignorància amb negacions. Jennifer Ackerman, al llibre El ingenio de los pájaros, diu que les garses es reconeixen en el mirall i recorda l’enginyosa faula de l’escriptor grec Isop El corb i el cànter. Aquest estiu, dins el magnífic cicle de cinema documental organitzat per Far Cultural vaig veure la pel·lícula de no ficció Fire of Love a Moix Negre Cinemes de Ciutadella. Els dos vulcanòlegs protagonistes del llargmetratge justificaven la seva arriscada feina amb l’argument que si es preveien amb antelació les erupcions volcàniques es podrien salvar moltes vides. Ho fan els ocells amb els terratrèmols? Digressions a part, el drama natural es mesura amb el cost de vides humanes, ferits i costos materials. El que impressiona més de la tragèdia de Síria i Turquia és la impotència dels familiars i dels equips de rescat proveïts de cans entrenats que sí, està comprovat, tenen en aquest camp un poder exclusiu que no tenim els humans. Passats uns dies, enmig d’un fred polar, els supervivents encara sentien les veus de les persones sepultades davall les runes. Saber que són vius i que no hi pots fer res ha de ser terrible. La nostra ànsia amplificada queda minimitzada davant aquest dolor real i ens posa durant un temps a lloc. La vida no s’atura i els mitjans de comunicació perdran interès i el drama humanitari de Turquia i Síria quedarà desplaçat per d’altres drames nacionals i internacionals. Putxinel·lis del relat mediàtic, oblidarem aviat el dolor insuportable que ara sentim.
ALEP. Cadascuna de les paletes còncaves que van arrenglerades en tota la circumferència del molí d’aigua, i als quals dona impuls l’aigua per fer giravoltar la roda i la mola. També fa referència a la totalitat de la roda del molí d’aigua. Ciutat de Síria.
