Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – No deix d’estar esglaiada quan em parlen de la intel·ligència artificial. Per a mi un món de ciència i ficció que em produeix un cert desassossec només de pensar que els robots podrien governar les nostres vides. De fet, en part ja ho tenim. De cada dia és fa més difícil poder xerrar amb empleats de les administracions públiques o entitats de tot tipus sense que sigui una Odissea.
Diumenge passat mentre caminàvem per la Serra de Tramuntana, un amic meu, -un entusiasta del món digital i de la informàtica, un autèntic esclau del seu telèfon mòbil-, em va dir: – “mira això”. I va començar a escriure. “haz un soneto para dos mujeres bellas, madre e hija de nombre Raymonde y Laura respectivamente.” I aquella màquina començà a escriure a gran velocitat aquella petició. Aleshores ell hi va afegir: -“ tradúcelo al catalán”. I a l’instant, la màquina obedient va compondre els versos següents: “
Dues dones belles, una mare i la filla,
Raymonde i Laura, són els seus noms bonics.
La seva bellesa és igual a la llum de la lluna que brilla en la nit amb esplendor celeste.
La maduresa de Raymonde és un poema, on cada detall és un vers més.
La seva mirada és càlida com el foc que escalfa el cor de qui la ve.
Laura, la filla, és un raig de sol, que il·lumina el camí amb la rialla.
La seva bellesa és com un jardí florit on cada flor és una emoció viscuda.
Juntes, són una bella poesia, on la mare i la filla són una harmonia.
En aquest sonet, els oferesc aquest tribut, perquè són dues dones belles, cert”.
Vaig quedar estupefacte! Jo que venc d’un altre món més humà i de màquines més rudimentàries, vaig pensar: “ I ara què faran els poetes? Quina eina més poderosa, on anirem a parar? Perquè sembla que aquest invent diabòlic és capaç de resoldre tots els problemes en qualsevulla matèria, avesant l’home, als meus ulls, a no fer cap esforç. I que passarà a nivell de l’escola? Els estudiants no tan sols trobaran tota la informació que necessiten, com a Google, sinó que la màquina els farà tots els treballs. Ho trob espantós perquè aquest invent té de moment, la capacitat de fer-se passar per una persona. Em tranquil·litza una mica saber que per sort la Comunitat Científica està treballant perquè es pugui detectar si el nostre interlocutor és una màquina o una persona. Sembla que aquest tema de la intel·ligència artificial està a l’ordre del dia i és al centre de molts de debats.
Crec que han d’ésser joves per poder assimilar aquests avanços pertorbadors pel futur de la raça humana i a mi em sembla que les màquines han de servir únicament per ajudar la humanitat en les feines feixugues i repetitives, no que intentin suplantar la seva intel·ligència. El meu conhort és creure que cap màquina no podrà mai tenir emocions ni sentiments.
Ja deia el gran escriptor Miguel Delibes: “la máquina ha venido a calentar el estómago del hombre, però ha enfriado su corazón”.
A mi no m’agrada imaginar un món d’intel·ligència artificial buit de romanticisme i calor humà i som pessimista en quant al futur d’aquest planeta ja maltractat. Però esper que encara durant molt de temps podrem gaudir i compartir la nostra vida en companyia d’interlocutors de carn i os.
Aquest escrit només és fruit d’una reflexió dominical sobre un tema d’actualitat que malgrat la meva edat, no deixa d’interessar-me i a la vegada de preocupar-me. Però m’estim més adelitar-me contemplant la bellesa de la Serra de Tramuntana que, com el meu amic, estar pendent tot el temps d’una màquina esclavitzant.