Amb predomini del negre, pel que tant de gust ha agafat darrerament l’artista, i amb una mirada poc ingènua i molt alegre, Vivó plasma la seva felicitat de viure en un dibuix que es fa enfora de la tradicionalitat. Sense perdre detall del que representa, sempre una àvia Quaresma.
Una àvia Quaresma que recupera la joventut
“Jo l’he feta com si fos una bruixa, més que una vella. I és una bruixa que està cansada de ser lletja. Per açò l’he feta jove, guapa i sexy. Crec que ha de ser així. Segur que hi haurà gent a qui no li agradarà, però estic segura que també n’hi haurà que els trauré un somriure, i per jo no hi ha res més polit que fer riure a algú.” Així descriu Carmen Vivó la seva personal proposta. Una àvia Quaresma que s’ha escurçat la falda, s’ha pintat els llavis i s’ha posat les sabates més modernes i vistoses que ha trobat. Romp amb els esquemes, sense sortir-ne d’ells. El rosari, el bacallà i la graella per fregir-lo, també hi són.
“És la primera Àvia Quaresma que faig. No és una figura que mai m’hagi cridat l’atenció, perquè sempre l’he vista lletja i trista. T’imagines haver-te de veure cada dia al mirall i haver-te d’aguantar amb una paciència tot el dia? Per açò he tirat per un camí ben diferent, tenia ganes de fer-la polida.” Tanmateix, Vivó no amaga la por a les crítiques. “Jo tenc ganes que la gent se la miri amb estima, perquè així l’he feta jo. Tenia ganes de passar la meva alegria a la gent a través d’aquest dibuix.”
Els nous projectes per enguany
Carmen Vivó pinta des que era ben petita. I, amb una edat que mai revelarà -i que tampoc falta endevinar, car els anys poc pesen per qui té ganes de viure com ella- recorda amb amor les primeres passes. “Record quan el meu sogre em va dir que feia uns dibuixos molt polits i em va animar a fer una exposició. Em va dir que no escoltés a ningú, i que mai deixés de pintar.”
I així ho ha fet, tota la seva vida. A vegades per gust, a vegades, com ella diu, per necessitat. “Avui en dia me surt pintar gent, tot i que me fan por, pel què puguin dir. També he canviat una mica l’estil. M’encanten els colors, però de cada vegada me tira més el negre, els grisos. Per què ara m’agafa per pintar gent jove? Suposo que perquè vull transmetre la seva bellesa de joventut, perquè, encara que alguns no ho siguin, de dintre ho volen ser. I així els vull plasmar. És el que faig també amb jo mateixa. El que som defora, s’envà. Però el que queda de dins, és el que importa”, diu amb un somriure.
Ni la manca de vista, que ha d’arreglar en breu, l’ha aturada en un any que el preveu ple de projectes. “Ara faig un quadre molt gros per una revista, però no puc dir res més. Fa dos mesos que hi faig feina, i quan pugui, el presentaré. També estic fent ventalls a tope, amb tocs alegres de Sant Joan. L’any passat no en vam fer perquè na Rosa de S’Impremta des Racó es va jubilar, amb molta pena meua. Però enguany en tornarem a tenir. Me pensava que a la meva edat ja no funcionaria res, però la veritat és que el meu cap va com una bala, com si fos una filleta. Ara mateix tenc molts de projectes de feina, encàrrecs. També estic fent un llibre amb el meu marit, en Carlos Torrent. És un llibre de contes, que estem fent entre tots dos. Jo he après molt del meu home, que un dia me va dir que ell no volia passar per aquest món sense deixar d’haver fet res. És amb els fets que es mostren les persones, no amb les paraules. Per açò dedic hores a fer feina, a fer el que m’agrada.”
L’afany per seguir fent el que sempre li ha agradat, pot amb les dificultats. Dificultats que, tanmateix, va poder tastar des de ben jove. “Avui en dia el naïf es coneix, i es valora. Ara hi ha moltes més artistes que empren aquest estil, però quan vaig començar, no era tan fàcil. Em van dir que no arribaria enlloc, que no faria res. Jo no vull arribar aumón, només vull pintar. M’he volgut superar, sempre. Però mai estic prou contenta, per açò seguesc pintant, sempre ho vull fer millor.”
