Encarnacions, de Biel Mesquida

Eduard Riudavets/Ciutadella – “Encarnacions és un univers de veus intempestives que fugen de la vida correcta fent marrada per tota casta de músiques i silencis. El lector s’hi amara de contarelles que fan molta de companyia en aquests temps febrils i incerts de la gran crisi planetària”.

Així se’ns presenta Encarnacions, de Biel Mesquida, a la contracoberta del llibre. Sincerament, he hagut de recórrer a traslladar-ho textualment perquè em veia del tot incapaç de fer-ho amb les meves paraules. No sé definir el que he llegit. No em passa gaire sovint. Només quan la lectura se’n surt del que és classificable.

He gaudit molt, moltíssim, tot llegint Encarnacions. M’he deixat emportar, feliç, per aquesta torrentada, però també és cert que he hagut de reposar de tant en tant d’aquesta allau d’històries, somnis, evocacions, pensaments…

Fa més de quaranta anys que vaig llegir Puta marès, la primera novel·la de Biel Mesquida que va arribar a les meves mans. I ja llavors vaig tenir la mateixa sensació. Qualque cosa es trencava, qualque cosa diferent sorgia de les pàgines… Només podies acceptar ser atrapat si volies xalar de valent. Per a mi, això és el més important.

Tanmateix, us hauré de parlar de l’estructura de l’obra. Un centenar de narracions encapçalades, cada una d’elles, per una breu reflexió adreçada a un misteriós Dàior. Una espècie de preàmbuls sobre l’ofici d’escriure que, de qualque estranya manera, provoquen que qüestionem allò que es dona per sabut i acceptable.

Som ben conscient que no tinc els coneixements, ni la saviesa, necessaris per fer una lectura en profunditat d’aquesta obra, que per molt que faci em quedaré a la perifèria. Així i tot, el que sí que puc fer és intentar traslladar-vos tot el plaer que la lectura d’aquest llibre m’ha produït.

Una munió de personatges de tota mena que viuen situacions impossibles o sense límit, relats farcits de màscares i paranys, de tribulacions i moments d’èxtasi. I per sobre de tot, les reflexions, gairebé íntimes,  que emplenen l’obra i que, sovint,  esdevenen una mena de consells literaris.

“De vegades convé fer com si tu mateix fossis un estrany. La intel·ligència, la curiositat, la bellesa i l’amor estan amenaçades de desaparició. Que el teu somriure sigui el teu paraigua. El narrador escriu frases així per embragar.”

“Desconnexió: el narrador s’explica. No cal tenir por d’allò que sembla estrany o irrellevant en la contarella. Tot quant hi surt és gruix del relt, encara que els elements siguin explicats amb descripcions abruptes, llistes inconnexes, voltes i revolts d’accions que sembla que no duen enlloc. No oblideu allò de sempre: l’important és el camí.”

Encarnacions no et deixa indiferent. A vegades et fascina, d’altres t’aclapara, en tot moment t’arrossega. Tot llegint-ho t’immergeixes en històries d’amor, en relacions fatídiques, en seduccions quasi màgiques… És pertorbador i és euforitzant, ens enfonsa en la misèria i ens encimbella a l’Olimp dels herois, ens fa sentir el terratrèmol i l’amansiment, “… ens deixa endevinar l’inaccessible, el sentit fugitiu, i ens exposa a la fragilitat i a l’estranyesa del que és humà,  de la carn sensible.”

Una veritable simfonia barroca i alhora un minuciós mosaic de tessel·les preciosistes. Un llibre que, sense saber on, et porta molt més enllà.

Com vàrem comentar amb una llibretera del Poble Nou, llegir Biel Mesquida és estar disposat a emborratxar-te de paraules. Brindem!