Eduard Riudavets/Ciutadella – “Vida i art conformen un binomi que es reformula constantment i que construeix ponts entre les aportacions del passat i les noves tendències que encara han d’arribar.”
He volgut començar la ressenya sobre L’art o la vida, de Pere Joan Martorell, amb aquest paràgraf extret directament de la contracoberta del llibre. No hi puc estar més d’acord, aquest és efectivament el binomi que recorre els onze relats que conformen el llibre.
Però, i ara potser seré massa agosarat, l’autor ens aboca a conèixer -i a sentir- les nafres que la vida, qualsevol vida, porta indefugiblement en si mateixa. El desig, la gelosia, la passió, el desamor… L’art no immunitza contra les emocions humanes, al contrari, beu d’elles.
Chopin i George Sand, Kafka i Felice Bauer, Frida Kahlo i Diego Rivera, Dalí i Gala, Rodin i Camille Claudel… parelles immergides en un huracà de sentiments, ferides, mancances i èxtasis. Però també vides torturades, desencisades o senzillament al límit: Pavese, Billie Holiday…
Però sempre l’art. En tot moment la pulsió creadora. Onze relats magnífics que fan desitjar, cada un d’ells, una novel·la. Onze narracions amb un llenguatge força poètic amb el que les veus narratives ens submergeixen en conflictes íntims, en tempestes, en reflexions torturades…
Conec, mal que bé, la trajectòria artística i vital de tots els personatges que ens adrecen la paraula en aquest llibre (a tall d’exemple fa pocs dies llegia Uns marrecs. Sí, Patti Smith també es passeja per aquestes pàgines); tanmateix Pere Joan Martorell ha aconseguit que els esguardés d’una altra manera. La seva prosa tan exuberant com evocadora, l’enfocament tan nou com trencador, la seva mestria en ressaltar aspectes inesperats, els desenllaços sorprenents, tot plegat ens permet endinsar-nos en aquestes vides on l’art va ser omnipresent. Però, no oblidem el títol, no oblidem que porta una disjuntiva.
Arribats a aquest punt em trob amb el mateix dilema que us he comentat altres vegades: m’és molt difícil ressenyar un llibre de relats. Impossible comentar-los tots, difícil fer-ne una tria. Si més no, avui tiraré pel dret i em centraré en el que més endins m’ha arribat. No sé si és una bona opció, però és la que consider més adient per fer-vos avinent quant de molt m’ha impressionat aquesta lectura.
Era un adolescent quan vaig llegir El company per primera vegada, des de llavors Cesare Pavese m’ha acompanyat sempre. No és estrany, aleshores, que la narració que l’autor li dedica m’hagi fet estremir. La desolació, la soledat, la desesperació que traspua és absolutament colpidora.
“Aquelles fotografies, al capdavall, no significaven més que l’evidència de la solitud. El rostre amarg i tèrbol d’un passat caduc, evanescent, però encara viu i resistent pels replecs de la memòria. Què en podia esperar, tanmateix, del demà, d’aquest incert esdevenir dels dies?”
No comentaré les cites, ni el títol, del relat. Ho anireu descobrint. Tindreu el plaer de fer-ho quan tingueu el llibre a les mans.
Poc em resta a afegir abans de cloure la ressenya. Només, potser, un paràgraf de La condemna, amb el qual Kafka ens parla i que resumeix, en la meva més que modesta opinió, allò que l’autor ens ha volgut transmetre:
“Molt poca gent, per no dir ningú, pot convertir les pedres en or o l’aigua en vi. I jo no soc alquimista. Jo no soc Déu. Simplement soc un home.”
