Joan Pons i Pons/Barcelona – En Mathias Enard (1972, Niort) em va dir que les Converses Literàries de Formentor havien deixat les Illes Balears i s’havien instal·lat a un hotel de les Illes Canàries. Es veu, em va comentar a la llibreria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que els propietaris del magnífic i mític hotel que donava a la badia l’havien venut i, els nous, havien arruixat els organitzadors. Precisament ens vam conèixer a l’hotel, a Mallorca, durant les Converses de Formentor de l’any 2011. Ens miram meravellats. Ha passat el temps. Una mica més d’onze anys i, com passa en aquests casos, veiem en l’altre el nostre propi deteriorament. D’ossa poderosa i règia, en Mathias Enard s’ha tornat encara més contundent i els ulls clars, els cabells i la barba blanca li confereixen l’aparença d’un homínid savi que navega entre la cova prehistòrica i la biblioteca. Des de Formentor ha escrit unes quantes novel·les. Brúixola va guanyar el Premi Goncourt 2015 que el va acabar de consagrar com a escriptor; sobretot a França. Recentment, i aquí hi torna haver-hi un punt de coincidència, ha estat guardonat amb el III Premi Mediterrani Albert Camus que s’entregarà al Teatre Principal de Maó el divendres 28 d’abril i que forma part de les Trobades Mediterrànies Albert Camus que se celebren a Sant Lluís, Menorca, principalment en el teatre Albert Camus que va dissenyar l’admirat i estimat arquitecte Joan J. Gomila. A la sala vertiginosa Mirador del CCCB en Mathias Enard i l’escriptora Laura Fernández conversen sobre el Pensament mediterrani. Encara que molts d’assistents han de pagar tres euros d’entrada, la sala d’actes del CCCB és plena. En Mathias desprèn energia. Jo crec que aquesta és una de les moltes definicions de la literatura. L’escriptor ha de transportar l’energia que l’envolta i ho ha de fer a través de les paraules i, açò és el més difícil, fixar-la després, com si fos un cowboy amb un cavall salvatge de la praderia que ha de tancar dins un corral, damunt la pàgina en blanc. Una de les moltes coses interessants que diu l’escriptor de Niort és que, a diferència de l’època d’Albert Camus i de Jean-Paul Sartre, la gent ja no llegeix els enemics. No és una puntualització banal. Crec que hi ha dos tipus d’intel·lectuals. Aquells que uneixen o intenten unir. I aquells que desuneixen o intenten desunir. Mathias Enard és dels primers. No vol dir que el repte s’aconsegueixi però és l’alè que recorrerà les teves pàgines. Mathias Enard, que sap rallar àrab, persa, castellà i català –“Per què, català?” “Ah, l’amour!”- prova de connectar, cables d’energia trencats agafats amb les mans de braços forts, dos corrents poderosos provinents d’occident i d’orient que duen en els seus electrons la saviesa negada i parcial dels dos extrems separats per la mar Mediterrània i units per la set de coneixement i per la necessitat humana de trobar respostes. En l’ascensor havíem pujat amb el cònsol de França, un home pulcre, acabat d’afaitar, prim, atlètic i d’estatura mitjana. Em demana després el meu bolígraf perquè en Mathias, que no n’ha dut cap, pugui signar un exemplar de Carrer Robadors a un lector. És la paraula que acabes dient. Xalaràs, els menorquins som persones molt hospitalàries i et tractaran la mar de bé. Durant les Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus 2023 trobaràs una part d’aquest orient amagat que apareix en els teus llibres i que estàs cercant.
CÒNSOL. Funcionari civil que resideix a un port o ciutat de l’estranger amb la missió de representar-hi els interessos del comerç del seu país i defensar-hi els drets dels seus connacionals
