Jaume Sastre/Ciutadella – Contràriament l’idea generalitzada de que durant l’Edat Mitjana totes les persones es comportaven d’una manera ruda i amb pocs modals, hem de dir que, des del segle XIII fins al segle XV, tant els moralistes de l’època com els progressius avanços culturals de la societat medieval, varen anar modelant la conducta i les maneres d’aquells persones que ocupaven els estrats socials més elevats, allunyant-los, poc a poc, de conductes poc refinades d’èpoques anteriors.
La progressiva instrucció d’algunes persones d’estaments socials privilegiats es deixà sentir en molts aspectes de la vida quotidiana: en la manera de vestir, en utilitzar una adequada i correcta locució, en les maneres de comportar-se socialment amb els demés, en la pulcritud i higiene personal, i en la manera de comportar-se a la taula a l’hora de menjar, sobretot quan un/una era convidat/da a un àpat.
Els consells suggerits i escrits per fra Francesc Eiximenis en la seva obra “Terç del Crestià” poden ser considerats un punt de partida per iniciar la transformació de la vella societat catalana medieval en una altra més refinada i educada, que contrasta amb aquella altra que era freqüent en èpoques anteriors. Les recomanacions fetes per Eiximenis en la seva obra (s. XIV) no foren escrites amb un ordre estricte, amb una pretensió didàctica, sinó que aquelles estan incloses en diferents apartats, segons la situació descrita en el seu llibre.
Segons les seves recomanacions, si una persona era convidada a un àpat de noces o a una festa, era una norma de cortesia esperar a que se li assignés el lloc on ocupar a la taula. Mai intentar copar els llocs preferents, no fos cosa que algú, amablement, el fes retrocedir i l’obligués a seure en un dels extrems de la taula (generalment les tales eren rectangulars i llargues), per deixar lliures els llocs centrals reservats per a persones de major rang i prestigi.
La majoria dels comensals s’asseien en bancs o arquibancs, formant dintre la sala una disposició en forma de U, per delimitar un espai rectangular al mig que permetia l’anada i vinguda dels servents amb les viandes i un lloc on, després de l’àpat, iniciar el ball. Tan sols els protagonistes de la festa s’asseien en cadires de respatller situades damunt un estrado, (entarimat elevat, moltes vegades cobert amb un sobrecel de tela, i el pis cobert amb catifes). Aquesta distribució dintre la sala comportava ocupar un lloc al costat d’algú, al qual se li devia un comportament educat i de respecte. Així doncs, era precís guardar unes normes d’higiene personal que han perdurat fins els dies d’avui. Unes normes bàsiques que consistien en: Mostrar unes mans netes abans d’iniciar l’àpat. Per aquesta raó, abans d’iniciar la festa un servent, proveït d’una gerra i una bacina, abocava aigua sobre les mans dels comensals “dar aygua a mans” amb un “ayguamanil”. També era correcte procurar dur una boca netejada, lluint una dentadura neta per evitar que algú no pogués suportar la visió d’una boca amb poques condicions higièniques i amb un baf desagradable.
Alhora d’iniciar una conversa amb els convidats asseguts al seu voltant, no parlar amb la boca plena, per no mostrar part dels aliments mastegats, ni escopir sobre la mà res que s’hagués menjat; era correcte ocultar la boca amb la mà quan un esclatés amb una riallada, per evitar el desagradable espectacle al veí d’una boca plena, en procés de masticació.
En cas d’un esternut, el moralista aconsella ficar el cap baix la taula, abans d’espargir restes ensalivats, sortits de la seva boca, als plats dels comensals més pròxims. En el segle XV ja s’havia introduït l’ús dels torcaboques, que moltes vegades estan documentats dintre dels arquibancs dels menjadors.
En una teulada de gent refinada i culta els temes a tractar havien d’ésser divertits, aquells que no ofenien a ningú. Així, s’havien d’evitar temes controvertits, desagradables i no caure en imprudències, motivades per l’excés de la beguda. Eren temes “tabú” els relatius a execucions de persones sentenciades, treure a col·lació litigis familiars, qüestions d’herències o utilitzar paraules grolleres en les converses.
Era una nota de distinció, no mostrar una fam desenfrenada. Comportar-se de manera contraria era mostrar rudes maneres habituals en persones vulgars. El comensal refinat tenia que fer un tast dels plats servits damunt la taula, però donant la sensació de que a casa seva estava ben servit i alimentat. Per evitar aquella situació, a les dames més joves se les obligava a menjar abans d’assistir a l’àpat, a fi de mostrar una desgana obligada. La golafreria espantava els bons partits.
Quan un convidat rompia algun objecte de la taula, per descuit o de manera no intencionada, el propietari havia d’intervenir manifestant la poca importància de l’incident, dient “en tot àpat sempre es romp alguna cosa perquè tot vagi bé” o una cosa semblant, procurant restar importància.
El frare franciscà també tractà dos temes summament importants. La presència dels plats a la taula, i la postura que havia de mantenir tot comensal en tot moment. En quan a la primera, suggeria que la carn servida fos tallada prèviament en bocins regulars i de mida semblant, per evitar que cadascú fiqués el seu ganivet en el tros de carn de l’altre, situació que podia provocar divergències entre els comensals, com en ocasions succeïa a França, Anglaterra i Alemanya, on la peça venatòria rostida solia presentar-se sencera. En quan a la manera d’asseure a la taula, exigia mantenir una postura dreta, amb els braços damunt la taula, evitant col·locar sobre ella els colzes; dur el got i la cullera a la boc, i no fer el contrari; així com evitar en tot moment ajupir-se sobre la taula de menjar. Unes recomanacions, moltes de les quals són encara vigents, i que molts de nosaltres no les respecten. Unes notes d’educació introduïdes en una època que sempre hem considerat “bàrbara i d’escassos modals”.
