Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – Entre final del segle XVIII i fins al segle XX, a una vall anomenada “de la Barguillère” (prop del meu poble), van existir-hi uns tallers repartits entre diversos llogarets a on es fabricaven claus de tota mena (claus de clavar). Era un temps on aquella vall era molt poblada però que a partir dels anys 1920 va ser l’escenari d’un èxode imparable cap a les grans ciutats.
Era un ofici complementari que molts pagesos practicaven durant els llargs i crus hiverns de l’època per guanyar alguns doblers i pal·liar així la quasi misèria imperant a aquella regió agrícola i ramadera. A l’alba, al toc d’un corn, els homes acudien als tallers on les varetes de ferro ja eren incandescents, llestes per rebre els, al menys, 32 cops de martell necessaris per donar forma a cada un dels diversos tipus de claus. Era una feina molt feixuga de moltes hores perquè era imprescindible fabricar-ne molts per guanyar prou. Cada setmana els homes entregaven la seva producció al mestre que després de pesar-los, els pagava al seu antull.
Quan a partir de 1948 els productes industrials inundaren el mercat, els tallers d’aquella vall tancaren. Només va quedar-ne un, propietat del fill obstinat d’un pagès que, tan si plovia com si feia neu, carregava a l’esquena un gran sac que contenia 5.000 claus per vendre de casa en casa aquell producte artesanal. El 1960, però, cansat i vençut per la modernitat tancà definitivament el taller. Com va dir la seva dona a la vellesa i sospirant el 1995: -“Calia acceptar viure així abans, no podíem escollir”.
Quan mon pare em contà aquestes vivències de la nostra regió, va cridar-me l’atenció el fet que la mànega del bufador per mantenir les brases del foc, imprescindible per aquesta feina, era articulada per una roda de pales moguda per l’aigua del torrent proper. Era una instal·lació senzilla i primitiva que sorprenia pel seu enginy. Substituïa la roda de ca (roue à chien), que era accionada per l’infatigable i continu caminar d’aquest pobre animal que la movia. Al museu de l’Ariège es pot veure una d’aquestes rodes tan peculiars.
Fent una mica de recerca al Diccionari Català Valencià Balear -per a mi una joia fruit d’una feina gegantina promoguda pel gran mossèn Antoni Maria Alcover-, vaig trobar a part d’una gran varietat de noms de claus molt curiosos, una coincidència amb alguns noms de la meva regió com per exemple: el clau d’ala de mosca (clou en aile de mouche) perquè té la cabota en forma d’ala d’aquest insecte, clau tauler (clou à planche) que serveix per clavar posts, clau de Crist (clou de Christ) de cabota piramidal, etc. També es mencionen el clau ganxo, el clau blanc de sabater i a Menorca el clau bret, un poc més petit que la tatxeta comuna. Hi havia també un gran nombre de tipus de claus per vaixells però aquests no es fabricaven a la nostra regió orientada cap als estris agraris i al bestiar, com ara els claus de bou o de cavall per les ferradures. Alguns anomenats “claus de gel” eren especialment emprats a les zones més nevades i gelades a l’hivern on els animals eren l’únic mitjà de transport de mercaderies a través de les muntanyes.
Tot un món d’una petita indústria que a la nostra regió va ajudar a frenar durant un temps l’imparable èxode d’una població lligada a la terra però a la recerca d’una vida millor pels seus hereus, obligats per sobreviure, a sacrificar els costums d’uns temps i d’un saber fet obsolet.
Els pagesos que jo vaig conèixer al meu poble, testimonis d’un món que s’esbucava, lligats amb un amor profund a la seva terra, varen resistir molts anys amb els seus braços aquell mode de vida dur. Malauradament tants esforços varen minar el seu cor i l’imperant burocràcia va acabar de contribuir a l’abandonament d’una lluita ancestral contra la modernitat inexorable.
