Jaume Sastre/Ciutadella – Una de les grans preocupacions dels pares i mares de les famílies ciutadanes i menestrals era poder casar les seves filles amb una persona benestant, que li procurés una vida familiar tranquil·la i confortable. Però aquest desig no era possible d’aconseguir sense assignar a les filles una bona dot, quantitat que no era assumible per a una família amb moltes filles.
Si des de la més tendre infància la filla major era obligada a fer-se càrrec d’alguns germans/es més petits, altres filletes eren llogades a famílies ciutadanes solvents (metges, notaris, advocats), o a famílies burgeses (comerciants, patrons de nau) per ajudar a la senyora de la casa a exercir unes tasques domèstiques que alleugeraven la feixuga càrrega diària. Pels pares de la filleta, el contracte també era una manera de restar una boca que alimentar, un cos menys que vestir i calçar, i una ajuda econòmica a llarg termini.
Nombrosos notaris, en els seus protocols, redactaren contractes laborals en els quals el pare o la mare viuda llogava la seva filleta , de 6-7 anys d’edat, amb l’esposa d’un metge o d’un cirurgià, per un període de 8-10 anys, per exercir unes tasques (-honestes- sempre afegia el notari) en la seva casa, on en compensació de la seva ajuda, rebria a canvi un lloc confortable on dormir, seria alimentada, beguda, vestida i calçada (honestament) durant tots aquells anys. Una vegada finalitzat el temps concertat, rebria en compensació econòmica pels seus treballs, entre 15-20 lliures, que servirien en augment del dot rebut dels seus pares en contraure matrimoni.
Alhora de valorar socialment aquests contractes de lloguer hi ha que dir que la filleta, en conviure en una casa benestant, assolia durant els anys de permanència en el sí de la nova família, unes maneres i uns costums diferents als de casa seva. En alguns contractes, s’especifica que seria ben tractada, i en pocs es diu que rebria instrucció (llegir i escriure), tasca presumiblement exercida per una beguina. Tan sols en un contracta la senyora de la casa es comprometia a dur-la a l’escola dos dies per setmana.
A més d’aquesta instrucció extraordinària, solia aprendre a condimentar els aliments, a cosir i brodar, si aquestes tasques també eren assolides per la senyora. Però evidentment, les filletes llogades també sofriren situacions neguitoses. En tenir una certa edat (entre els 12-15 anys) podien sofrir agressions per part d’alguns components de la família d’acollida, sobretot pels fills majors de la casa. En altres casos s’esmenten abusos sexuals que la posaven en una situació difícil davant els amos i la seva pròpia família en cas d’ésser embaraçada.
Ens ve a la memòria aquell notari, d’escassos recursos econòmics que, en el segle XV, es va dedicar a copiar (generalment per encàrrec – durant les nits) obres literàries clàssiques, que després venia als estudiants rics de l’Estudi General Lul·lià (de Ciutat de Mallorca). Després de 15 anys de dura tasca aquell notari va poder satisfer el dot de les seves quatre estimades filles de la seva família. Un passatge que desdiu la manca de sentiments del pare vers les seves filles.
És evident que els funcionaris reials, que ocupaven càrrecs importants en l’administració, tenien moltes més possibilitats que les famílies modestes. Jaume II de Mallorca va manar que, anualment, el Procurador Reial repartís anualment unes 100 lliures entre “puncelles a maridar aquell any”, quantitat que en ser repartida entre les 10-15 donzelles no abastava pel dotar-les. Era simplement una ajuda.
Els oficials reials gaudiren, alhora de maridar les seves filles aconseguiren majors assignacions dels monarques. En l’any 1320 el vice-tresorer Nicholau de Sent Just, en voler casar una filla, aquella va rebre 25 lliures del monarca en ajuda al seu dot; però en l’any 1328, el mateix personatge en ésser tresorer reial, la segona filla va ser agraciada amb 200 lliures alhora de casar-se.
El monarca Pere IV, en casar la seva filla i haver-la de dotar també convenientment va demanar ajuda financera a les totes les poblacions dels seus regnes per pagar les joies, els vestits i tot l’aixovar de luxe que s’emportava; unes despeses dineràries que els Jurats de Menorca hagueren de recaptat i donar en concepte de “Maridatge”.
