Joan Pons i Pons/Barcelona – El passat dimecres, 8 de març, es va celebrar el Dia de la Dona o el Dia de la Dona Treballadora (un sense sentit aquesta darrera denominació perquè les dones sempre han fet feina i en horaris laborals més amplis que no pas els homes). Polítics, institucions, mitjans de comunicació i una gran quantitat de dones i també d’homes es van unir a la celebració emparada en el color lila, en el color violeta, en el color que la nostra societat ha acabat associant de forma positiva amb la feminitat. Ensoldemà, dia 9 de març es va iniciar el Dia de l’Home que durarà els 365 dies de l’any. Ironies a part, la majoria de dones, i també una gran quantitat d’homes, han viscut aquesta diada del 8 de març com una jornada sentida i reivindicativa. D’altres, en especial els homes, però també qualcunes dones, han viscut aquest dia com ho feien els catòlics amb les jornades de dejú de Setmana Santa o de no menjar carn del dia de Divendres Sant. Una vegada passat aquest dia continuaven menjant carn però havien respectat una prohibició de la seva religió i se sentien en pau amb Déu. Amb el Dia de la Dona passa igual. Dia 8 de març tots els homes -i també dones- que volen ser políticament correctes se sumen a aquesta diada, pengen a les xarxes cartells reivindicatius, fan proclames públiques i privades, assisteixen a manifestacions, escriuen articles i, només uns pocs, només unes poques, mantenen la festivitat reivindicativa els 365 dies de l’any. Dia 9 ens vam deixondir i vam mirar el nostre voltant. Havia canviat el nostre món? No. Els petits gestos havien servit de qualcuna cosa? Sí. Aconseguirem un dia que les dones se sentin còmodes en la nostra societat? Estic convençut que sí. Ho veuran les dones que lluiten, que es manifesten? També estic convençut que no. Segons un informe de l’organisme de l’ONU encarregat de l’empoderament de la dona s’estima que s’hauran de menester 286 anys per tancar les escletxes existents en matèria de protecció legal i en eliminar lleis discriminatòries i 140 anys per aconseguir la representació equitativa en els llocs de poder i lideratge a la feina. Sempre m’he sentit incòmode davant les injustícies. I no perquè sigui una persona sensible i bona sinó perquè m’he sentit molest davant la insatisfacció dels altres, en aquest cas, de les altres. És pur egoisme. Estic convençut que seré més feliç en un món on no es discriminin les dones, on no es diferenciï les persones pel color de la seva pell o on no es degradi els ciutadans per la llengua que parlen. Les dones? 286 anys. Les races? Uns anys encara no quantificats. Les minories lingüístiques i religioses? Una eternitat. Un error que he detectat i que acabarà perjudicant el moviment feminista és el principi de l’escala (no el cerqueu, és de collita pròpia). No es poden botar escalons. I se’n boten. Només s’han de veure els cartells de les manifestacions: la majoria en castellà. Divideix i venceràs. Ja ho va dir Simone de Beauvoir: “L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits”.
MILEDI és un anglicisme, de l’anglès milady, ‘senyoreta’, que designa o designava ja que ha perdut ús, una ‘dona rara, esblanqueïda, lletja i anglesa’, per extensió i anglofòbia s’empra com a ‘dona poc agradable’. Segons Vicent Ortells i Xavier Campos, autors del llibre Els anglicismes de Menorca, encara conserva una certa accepció com a significat original: ‘dona elegant, de bona presència’. Aquest és el significat que s’hauria d’imposar si volem un món millor.
