Eduard Riudavets/Ciutadella – Avui us vull recomanar una novel·la publicada fa uns pocs anys, que he rellegit aquests dies. Aquesta segona lectura m’ha empès a escriure’n la ressenya. M’ha impressionat, em segueix impressionant, pot ser més i tot. Estic parlant d’Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa. De fet, va ser a la presentació del seu poemari El Caire Formentera que se’m despertà el desig de rellegir-la.
És el moment de fer cinc cèntims de l’argument. Us he de dir que em limitaré a copiar el resum que se’ns ofereix a la contracoberta del llibre, tot i pensar que és excessivament fred i un xic enganyós. Tant fa, som-hi.
En Sebastià ha sortit d’un centre de menors i comença el batxillerat en un institut públic. Comparteix aula amb en Jaume, un noi obsessionat pel llibre A sang freda de Capote, n’Albert Abat, un bon estudiant i líder carismàtic, i en Miquel Àngel, víctima de les burles dels seus companys i amb un entorn gens fàcil. Tots ells d’alguna manera estan marcats per la mort d’en Joel, un company de classe. Però no serà l´única mort d’aquell curs.
Com haureu observat, els protagonistes són adolescents, i potser ara hauria de dir que estem al davant d’una novel·la d’iniciació, però com mai m’ha fet el pes aquesta definició i no sé per quins set sou s’han d’encasellar les obres literàries, em limitaré a explicar-vos que és una molt bona novel·la sobre l’amor i la gelosia, sobre la possessió i el desig, sobre la llibertat i la dependència, sobre la solitud…
Perquè, efectivament, entre aquests al·lots s’estableixen tota mena de relacions, sovint doloroses, a vegades tèrboles; tanmateix també sinceres, honestes, clares.
No és tampoc, a parer meu, una novel·la sobre el bullying -al seu moment ho vaig llegir a qualque lloc- malgrat que no hi sigui absent, ni tampoc exclusivament es centra, com tanta malaguanyada sèrie televisiva, en el sexe, encara que aquest hi sigui gloriosament ben present: el plaer no és pecat, el plaer és creixement, el plaer és vida, però hi ha vida més enllà del plaer.
Si més no, en la meva humil opinió, dos elements estretament entrellaçats, l’amor i la supervivència, donen força, coherència i una més que intensa emoció al relat. I això és possible perquè l’autor defuig qualsevol estereotip, els adolescents se’ns mostren més enllà del grapejat tòpic de la bomba hormonal, se’ls retrata amb tota la complexitat psicològica pròpia de qualsevol persona, tingui l’edat que tingui. És molt d’agrair.
De qualque manera la novel·la és un gran poema, on les veus narratives dels protagonistes s’alternen i s’encavalquen. Un gran poema amb un llenguatge lluminós que, sovint amb unes poques paraules, ens fa viure situacions tan dures com versemblants, però també tan tendres com emotives.
“Tothom té dret a dir el nom del seu amor en veu alta. Tothom té dret, també, a fer creure que s’ha deixat engalipar per tal de provocar gust”.
“… va veure que, de cop, deixava de fer part d’una colla i passava a ser el berenar d’aquella colla.”
“… puc estar trist i puc no saber cap on vaig, però no tinc por perquè sé que hi ha quelcom que també batega com jo, allà fora, sé que hi ha algú que batega i que no s’ha mort i que és capaç d’entendre’m, de no mirar-me lluny, de tocar-me sense pensar a qui toca, de besar-me sense pensar a qui besa.”
Potser m’he excedit en les cites, però no puc cloure la ressenya sense afegir-ne una altra que, de qualque manera, em fa sentir que recull la ruixada de sentiments que la lectura d’Eren ells provoca.
“Les coses que fossin pertanyen a un món diferent del de les coses que són.”
