Itziar Lecea / Ciutadella – Lina Pons Massanet va agafar la presidència del Cercle Artístic el 12 de juny de 2019, un dia després del seu aniversari. Capejant el temporal de la pandèmia, sense deixar d’organitzar activitats en una entitat en què la cultura mai havia deixat de rodar, ha tingut el plaer de rebre el premi Ramon Llull -el març de 2020- i tornar a pujar dalt de l’escenari del Teatre des Born per atorgar el guardó del mateix premi l’any passat. Aquest mes d’octubre, tornarà a pujar a les taules del Born, en la seva XLVII edició. Mentre, repassem el seu pas pel Cercle Artístic, la visió femenina de la cultura i el motiu pel qual un “no” a la presidència, es va convertir en un homenatge personal.
En un primer moment, va declinar la presidència del Cercle Artístic
Fa molts anys que tenc relació amb el Cercle. Hi he conviscut des que vaig néixer, es podria dir, perquè mon pare i ma mare hi anaven els diumenges a fosquet a fer una estona amb els amics. A més, mon pare, Diego Pons Torres, va ser secretari del Premi Born i també va formar part de la junta directiva.
De totes maneres, quan en Rafel Pallicer -l’anterior president- m’ho va proposar, vaig dir que no. Em va semblar que el barco era molt gros, no era balandra, i no m’hi vaig veure amb cor. Igualment, em va donar un temps per pensar-hi i el segon dia, amb un poc de perspectiva, vaig pensar que mon pare havia fet tota la vida al Cercle i em va sortir la vena romàntica. Accedir a la presidència és com un tribut a ell.
Del 2019 a 2022 el Cercle, com el món, ha passat per una pandèmia. S’ha notat?
Ens han tocat uns temps difícils. Socials i culturals. Per açò crec que la feina que ha fet tota la junta -gairebé tots novells des que jo vaig entrar- durant aquest temps, és encomiable. Ha estat una feina lluitada, però profitosa.
Sita Pons, Maria Josep Rebassa i Lina Pons. Tres presidentes en una entitat amb més de 140 anys d’història, són poques?
En 141 anys d’entitat, som la tercera dona presidenta. Podem dir que tenc pòdium dintre d’una entitat que té socis molt veterans. I no puc dir que pel fet de no ser home tengui la sensació de tenir un tracte diferent per part dels socis i membres del Cercle. El que potser sí que canvia, i a açò i ajuda el fet que dintre de la junta som moltes dones, és la visió de les activitats i del Cercle com a entitat. Crec que podem dir que ens hem sensibilitzat més amb temes que abans no tenien tant de protagonisme, com poden ser les noves masculinitats, LGTBIQ o el simple fet de tenir més conferenciants dones. Tenim molts referents femenins en temes que són d’actualitat, i que val la pena donar-los veu. Supòs que anar a cercar dones per les activitats que fem a l’entitat també ve donat pel fet que ens és molt més fàcil dir “conec a una companya que venia amb jo a escola que ha fet açò o allò altre”, que no un company. I crec que ha estat un aspecte molt positiu d’aquesta junta, que ens ha permès obrir molt el ventall de persones que venen al Cercle Artístic. Per proximitat, ens és més fàcil donar accés a les dones, a banda de què creiem que és important poder tenir a la casa neuròlogues, oncòlogues, astrofísiques… Se’ls hi ha de donar un lloc que els pertoca.
Mira el Cercle Artístic a la societat des d’una perspectiva femenina?
Crec que el paper que ens toca com a dones de cuidar als que tenim al voltant, a la família, ens predisposa genèticament a tenir un caràcter més inclusiu i d’afavoriment cap als més petits -és la meva opinió-. I no s’ha d’entendre com una lluita amb el sexe masculí, però pel fet d’haver de dur sobre les nostres espatlles aquesta càrrega social, ens fa ser molt més dures. Històricament, havent suportat la càrrega familiar, de cures, de patir la cara més crua dels conflictes, ens ha dut a tenir aquesta duresa i a seguir amb el cap alt. I açò, té molt de mèrit. En l’àmbit cultural, aquesta duresa és palesa. Les persones que estan ficades dintre del món de la cultura, i més aquelles que ho fem de manera altruista dintre d’entitats com el Cercle, aquesta mirada acollidora, femenina, la tenim per se. Estem oferint la nostra disponibilitat i temps i disposició a la societat sense esperar res a canvi. El que és una demostració de què la responsabilitat cap als altres és molt manifesta i molt palesa. Dintre del Cercle, a les seccions, es veu aquesta sensibilitat. A la Martí i Bella, per exemple, la presidenta és una dona; del grup Filatèlic, fins fa poc també ho havia estat; a Cercle Teatre, la que està al capdavant també és una dona. I el mateix passa amb l’Estudiantina o el Ball de Fandango. Les dones tenim més predisposició al voluntariat.
I com mira Lina Pons a títol personal aquesta feina altruista?
Estic prenent molt de gust, tot i la feinada que hi ha. Però em recompensa perquè estic fent un servei a la societat, aportant una mica de la meva personalitat i la meva condició com a dona al Cercle Artístic.
Creu que la dona ha de tenir un paper més actiu, més visible, a l’àmbit cultural?
Estem poc visibilitzades, encara. Perquè, a vegades, vull creure que les dones que feien voluntariat eren aquelles que tenien poques responsabilitats a casa. Però ara compaginam feina, casa, família i, a més, aportam des de l’àmbit voluntari cultural. En el fons hi hauria d’haver una part econòmica que pogués remunerar la feina de les persones al capdavant d’aquests càrrecs, encara que potser seria desvirtuar l’essència d’aquesta aportació, que es fa amb amor i estima. Estic molt orgullosa de la feina que estic fent. No jo tota sola, sinó de tots els membres de la junta, que són insubstituïbles.
La majoria de dones a la junta deu ser un puntal. Però fa falta més aquesta mirada femenina a la societat?
La mirada de la dona és diferent per les circumstàncies que li ha tocat viure. Però no vull que hi hagi una mirada femenina i una masculina. El que m’agradaria és que els homes donessin per bona la nostra, perquè les dues són igual de vàlides. I tenim la mateixa capacitat -o més- d’observació, en els mateixos àmbits, amb la mateixa profunditat i el mateix esperit crític. No tenim una mirada difuminada, sensiblera o poc profunda.
La tardor és sinònim, a Ciutadella, de mesos de teatre. Enguany, el Premi Born és dia 22 d’octubre. I són poques les dones que s’han alçat amb la Musa. Fan falta més autores?
I tant que en necessitam més. El problema és que, com no sabem qui s’hi presenta perquè és anònim, no sabem si és que se’n presenten poques o guanyen poques dones. Quantes dones autores de grans llibres passaven per homes, a més?
El 2023, en principi, toca renovar càrrec. Seguirà al capdavant del Cercle?
He de dir que 4 anys crec que són ben prou. Però també m’agradaria tancar un parell de projectes als quals voldria donar una continuïtat i poder acabar. Sempre hem procurat obrir el ventall d’activitats. Ens hem proposat, a banda de ser un receptacle de cultura, ser un generador de cultura tenint en compte les demandes de la societat, introduint els temes que interessen a la gent. Necessitam que ens obrin les finestres del món, i és el que procuram des del Cercle, obrir noves fines-tres dintre d’una entitat cultural que hauria de ser un referent no només dins Ciutadella, sinó a Menorca.
