Gustau Juan / Ciutadella – Per diumenge passat es va fixar a el canviar l’hora. Aquesta és una molesta cerimònia que anam repetint dues vegades cada any d’ençà de fa molt de temps, a començament de primavera i ja avançada la tardor.
Quan es va imposar aquest costum ens deien que era per aprofitar millor la llum del dia. Al principi la gent s’ho va creure; però prest van començar els dubtes.
Allò que és cert és que la vida depèn de la llum i l’escalfor del sol, i açò no coneix disposicions administratives: els ritmes vitals de tots els essers vius depenen de l’energia que ens envia la nostra estrella i els seus cicles són els que marquen la nostra activitat i la dels nostres animals.
Les hores del dia -convencionalment vint-i-quatre- – depenen, idò, de la sortida i posta del sol, no d’allò que marqui cap govern, per molt polit que faci allò de“una hora menos en Canarias”: si els dies tenen vint-i-quatre hores, mig dia són les dotze, són faves comptades.
I si, aleatòriament, hem dividit la circumferència -també la de la Terra- en tres-cents seixanta graus, són quinze graus cada hora. Com que començam a comptar a partir del meridià zero, que passa per Castelló de la Plana, Espanya no té dues hores solars sinó tres: entre Menorca i Galícia hi ha pràcticament una hora: quan aquí és boni fosc allà encara és de dia.
Així, que som d’aquells que creuen que per a la predisposició del nostre ritme vital -i el de la resta dels animals- el canvi d’hora és una nosa que no crec que cap hipotètic i més que discutible benefici econòmic compensi, tot i que els humans -animals evidentment diürns- tenim el mal costum de subvertir el ritme natural de les coses i, a base d’una brutal contaminació lluminosa, ens esteim convertint en nocturns, amb el corresponent perjudici per a la resta dels essers vius. I també ho començam a pagar.
