Llorenç Allès / Barcelona – Gabriel Gomila Lluch és llicenciat en Ciències Físiques i doctor en Física per la Universitat de Barcelona. Actualment és professor catedràtic del Departament d’Enginyeria Electrònica i biomèdica al mateix centre, i cap de grup de recerca a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Recentment ha rebut per segona vegada un premi de la fundació ICREA per la seva tasca de recerca combinada amb la seva faceta com a docent. Actualment lidera el grup d’investigació de caracterització biolelèctrica a la nanoescala. De la seva feina n’han sortit avanços que, qui sap, en un futur ens ajudaran en camps com la medicina.
En què consisteix el premi que li han concedit?
Són uns premis que atorga la fundació ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats) de la Generalitat de Catalunya, una entitat que es dedica a reclutar investigadors que estan a l’estranger per dur-los a Catalunya, i per altra banda distingeix a persones que estem a Catalunya i treballam a les universitats catalanes. És un premi que reconeix l’activitat de recerca que es fa combinada amb la tasca com a professor. Cada any se selecciona un conjunt de professors que cobreixen totes les àrees (ciències, arts, economia…), i se’ls fa un reconeixement i se’ls dóna una gratificació econòmica dura cinc anys. Durant aquest temps, amb aquests doblers que et van entregant any a any, se suposa que pots reduir el temps que dediques a donar classes i així pots fer més investigació.
Ara mateix, quina part de la seva vida dedica a la investigació i quina a la docència?
Som professor catedràtic a la Universitat de Barcelona, i també som investigador cap de grup a un centre de recerca de la Generalitat que és l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Un professor en condicions normals dedicaria la meitat del temps a fer classe i l’altra meitat a fer recerca, i jo tal vegada dedico un terç a les classes i dos terços a la investigació. La meva universitat ja té un programa específic per a casos com el meu, en que si vas fent molta investigació i vas obtenint resultats, et pots dedicar més a recerca i una mica menys a fer classes.
“Tenim una persona dedicada a estudiar cèl·lules que tenen càncer i a intentar, amb el nostre microscopi, obtenir informació que no es pot aconseguir de cap altra manera, amb l’esperança que açò pugui ser útil per a fer un diagnòstic més acurat, per entendre millor les propietats del càncer i cercar un tractament millor”
A vostè li agradaria dedicar-se plenament a la recerca?
A mi m’agrada molt fer classes i, per tant, no és una cosa que em pesi. L’únic problema que es crea és quan vols fer investigació competitiva a nivell nacional i internacional i compatibilitzar-ho amb la docència. Xerrant amb investigadors d’altres universitats, te n’adones que ells dediquen menys temps a la docència, i açò crea una espècie de greuge perquè tu has d’obtenir el mateix resultat que ells però dedicant-hi menys temps. És en l’únic aspecte en que pots pensar que dedicar el temps a la docència et treu una mica de possibilitat de fer més investigació, i açò precisament és un dels motius d’aquestes distincions ICREA.
Si vostè hagués de definir el seu camp d’investigació d’una manera planera, com ho faria?
Sempre dic que em dedico a desenvolupar microscopis una mica especials. Els que noltros fem no tenen res a veure amb els que es coneixen més. Només el nom ja és bastant desconegut: són microscopis de forces atòmiques. Per a què la gent m’entengui, acostumo a dir que són com una punta molt fina molt fina, com els tocadiscos antics, que va recorrent la superfície de les coses que volem mirar, i açò es pot fer amb coses súper petites, fins a 100.000 vegades més petites que un cabell. Intento que aquets microscopis es puguin emprar per mirar cèl·lules, virus, o coses més petites que virus. Aquesta és la nostra activitat principal.
En el seu cas, l’aplicació pràctica de la seva investigació és evident…
En la nostra recerca trobam la part més pràctica, que és la de desenvolupar una eina, i després la part més teòrica, a partir de la qual hem d’intentar entendre allò que veiem. Són uns microscopis que no són directes, sinó que es necessiten models teòrics per comprendre allò que mostren.
El seu camp d’investigació, llavors, és una part important en les millores de la investigació mèdica.
El nostre objectiu final és desenvolupar eines que puguin ajudar a la medicina. Açò és allò que ens guia. Per exemple, la investigació que tenim ara més aplicada té dedicada una persona a estudiar cèl·lules que tenen càncer i a intentar, amb el nostre microscopi, obtenir informació que no es pot aconseguir de cap altra manera. La nostra esperança és que aquesta informació pugui ser útil per a fer un diagnòstic més acurat, per entendre millor les propietats del càncer i cercar un tractament millor. Ens movem amb l’aspiració de què a la llarga açò pugui tenir una influència en aplicacions relacionades amb la medicina, però sempre som bastant prudents, i sempre diem que la investigació és una cosa de molts anys.
Per què la investigació és tant lenta?
La majoria de problemes que s’estudien són molt complexes, amb moltes variables que intervenen, i des de la investigació hem d’intentar entendre quina d’aquestes variables és la important, quina és la que determina el resultat final. Açò en general requereix fer experiments, que duen temps, després interpretar-los i tornar a repetir-los per assegurar que s’han fet bé. La investigació gairebé mai no és un camí directe, és a dir, no suposa fer una pregunta i trobar la resposta tot d’una. Quasi bé sempre has de donar moltes voltes, i tal vegada pel camí veus que el microscopi que tens no és prou bo per recercar allò que intueixes i has de dedicar temps a millorar-lo, i quan l’has millorat surt un altre tema… I vas fent fins que arribes a consolidar el coneixement científic, i açò significa provar i tornar a provar, i estudiar totes les alternatives i escollir la bona. Has de cercar evidències científiques i experimentals, i açò provoca que vagis avançant a poc a poc, construint a mesura que vas fent passes. En general, tardes anys en arribar a entendre problemes complicats i a vegades no tens les eines per enfrontar-los i les has de desenvolupar.
Per tant, entenc que els investigadors han d’estar molt segurs que poden aconseguir avanços i, sobretot, ser persones molt pacients.
L’atribut principal de l’investigador hauria de ser la paciència. Quan més anys tens, més la poses en pràctica, mentre que a les persones joves els costa més. Amb els anys vas acumulant coneixement i et vas fent com un trencaclosques amb tot allò que aprens i llegeixes, i a partir d’aquí fas la teva hipòtesi de treball per intentar trobar explicacions. Has de tenir fonaments per iniciar una investigació, fonaments que vas acumulant amb el temps. I tot i així, quan et poses mans a la feina ho fas sense saber segur si allò que cerques sortirà. La recerca científica és diferent en aquest sentit a l’enginyeria. A l’enginyeria tu saps tot com anirà, i simplement no t’has d’equivocar. En la recerca és diferent: no tens tots els elements abans de partir i pel camí sempre hi ha sorpreses que no t’esperaves, o fins i tot pel camí descobreixes coses que són més interessants que allò que pensaves descobrir al principi de tot.
“A Espanya la principal falta de recerca es produeix a les empreses privades, i des de la política s’haurien d’idear mesures que fomentessin més aquesta inversió privada, ja que hi ha països on és la investigació privada és la que tira endavant els grans projectes de recerca”
Creu que ara mateix es donen les condicions adequades per emprendre projectes d’investigació?
Estem molt millor que no estàvem, i açò és positiu. És cert que hi ha unes qüestions de tradició i estructurals que encara s’han de desenvolupar. Durant la dictadura franquista vam estar aïllats de l’exterior mentre altres països avançaven, i ara recuperar 50 anys de cop no és fàcil. Hi ha països amb segles de tradició d’investigació, i la tradició és una cosa que ajuda molt. Quan xerres amb francesos, anglesos o alemanys veus que tenen una tradició científica molt gran, i aquí açò no passa. Aquest fet provoca que els polítics aquí no estiguin tant motivats a destinar recursos per a la investigació. Ara, també he de dir que els investigadors sempre ens queixam de que no tenim prou recursos, però jo crec que també és qüestió de gestionar millor els que tenim. No és un mal moment, tot i que com sempre, s’hauria de millorar. A nivell de l’estat espanyol hi ha moltes diferències entre zones. Catalunya, Madrid o País Basc tenen molta tradició i tenen una recerca molt potent, i altres zones encara han de desenvolupar-se. No és dels pitjors moments, però s’ha d’anar fent feina mica en mica, anar incrementant un poquet cada any durant un termini llarg. Si t’hi esforces i t’hi dediques, pots tenir prou recursos.
Creu que els polítics tenen prou consciència de la importància de la investigació i la recerca?
La falta de tradició d’investigació es nota a totes les esferes, i una d’elles és la política. A Espanya durant molts anys funcionava la frase “que inventen los otros”, és a dir, que ho facin els altres i ja els copiarem. Costa que la gent s’adoni que quan un país és competent científicament i tecnològicament en treu beneficis evidents. Però açò és una cosa que no passa d’un any per un altre, s’ha de fer de manera sostinguda i llavors la societat va creixent i es transmet part d’aquesta tradició d’investigació a les empreses privades, i aquestes ajuden a augmentar el nivell de dedicació a recerca. A Espanya la principal falta de recerca es produeix a les empreses privades. A altres països l’empresa privada inverteix moltíssim en investigació, i aquí encara el nivell és baix. Des de la política s’haurien d’idear mesures que fomentessin més aquesta inversió privada, ja que hi ha països on la investigació privada és la que tira endavant els grans projectes de recerca.
