Gustau Juan / Ciutadella – Els nuclis urbans, ja és clar, són fills de la seua història; i han tingut moments més aclarits i altres que no tant. Açò és més patent quan una població té molts de segles d’antiguitat, com Ciutadella, que de forma ininterrompuda -l’únic cas de Menorca- ha estat habitada d’ençà de fa més de dos mil anys.
Dels temps que puguem tenir memòria els qui avui som vius, hem de reconèixer que, tal vegada, un dels períodes més poc lluïts en aquest nivell va esser el que va entre mitjans anys 50 i mitjans anys 80 del segle passat, la segona eixampla: canvis de criteris urbanístics, interessos particulars, intents de redreçar esgarrades que van quedar a mitjan camí, canvis ràpids en les formes de viure, …
Açò ha propiciat que a la trama urbana de la nostra ciutat trobem un poc de tot i, entre aquest poc de tot, racons morts d’un urbanisme impossible, mals d’aclarir, difícils i cars de gestionar, el resultat dels quals prou vegades serà un nyap; uns espais residuals, que en uns casos han trobat la solució fàcil de convertir-se en aparcaments d’un parc mòbil sobre dimensionat, com és l’espai informe que hi ha entre el passatge de Sevilla i el carrer de la Pau, davant l’escola Verge del Toro; o places de geometria irregular com la plaça de la Pau, en procés de conversió total en aparcaments; carrers amb dues alineacions com són, per exemple, els carrers del Sud i el Josepa Rossinyol (fins ara no m’he mogut d’un rodol)
Però, també, qualque carrer, no tant excèntric, amb tres alineacions diferents, com és el cas de Gustavo Mas, que comença a la plaça dels Pins.
Altres vegades aquests espais residuals trobaran una solució més amable en esser convertits en espais verds, amb un parell de bacs o d’elements per a infants. Seguir la llista seria molt llarg.
I així, tants d’espais d’urbanisme impossible, que solen fer una mica complicada la gestió dels nostres pobles.
