Josep Portella / Ciutadella – Aquest cap de setmana, la Universitat Internacional de Menorca Illa del Rei organitza unes jornades acadèmiques sobre La pedra seca a Menorca: patrimoni immaterial i etnològic. Record que quan tancàvem solars amb paret seca a les urbanitzacions emergents, se solien aturar turistes i ens feien fotografies. La nostra feina els despertava curiositat i interès i l’havien d’immortalitzar com un souvenir de vacances al sud. Si el turista era català, de vegades s’interessava i demanava a mon pare com ho feia per a encaixar la pedra. Mon pare li deia que ho feia amb els ulls i que abans d’aixecar-la del terra ja sabia on aniria col·locada. I era així. L’experiència de posar milers i diria que milions de pedres era l’escola de l’ofici. A mesura que passaven els anys, la majoria d’oficis tradicionals anaven desapareixent i un dels pocs que es mantenia era el dels paredadors. No n’hi havia molts, aquells anys a la banda de Ciutadella: en Toni Febrer, es Barbarotus, es “mercadalenc” i nosaltres. Els turistes captaven una escena pintoresca i en certa manera romàntica, però l’ofici era molt dur. Tots els germans mascles hi vam fer feina uns anys, jo potser qui menys, ja que prest patíem de mal d’esquena en aquell temps de creixença. De tots cinc, l’únic que ha quedat per continuar l’ofici és en Damià, en Damià i el seu fill, també Damià, que pot dir que fa paret com el seu besavi. De vegades, davant d’alguna d’aquelles parets que vam fer, pens que no tots els oficis ens regalen l’oportunitat de veure, cinquanta o seixanta anys després, la feina que vas fer. Veig una paret i pens: aquesta la va fer mon pare. Com que ell també ens rallava de les que va fer son pare. Deu consistir en això el “patrimoni immaterial”? Ja fa uns anys, totes aquelles vivències i el coneixement après després d’investigar, van donar lloc al Quadern de Folklore, núm., 66, “Parets i paredadors”, que fa molts anys que està exhaurit. Quan veig ara que el tema és objecte de jornades acadèmiques i interès universitari em fa pensar que la feina que fèiem i que encara es fa deu ser força important. En el cas de Menorca també serveix per a configurar el paisatge humanitzat. Això no obstant, l’abandó del camp també ha afectat a les parets, que cauen i no s’aixequen, la majoria. En vam fer una que començava quasi as Mercadal i arribava dalt es “Desmonte”. Amb els anys, els arbusts l’han coberta completament i avui no se’n veu ni un pam.
