Joan Pons i Pons / Barcelona – A vegades, el futur ens ve a veure personalitzat en un home de més de vuitanta anys que camina per dalt vila de la bella població d’Eivissa. Unes dones joves, trescadores i menorquines han decidit fer el viatge que els nostres insulars respectius fan poc per culpa de les pèssimes comunicacions i passegen xalestes i festives pel nucli antic. Rallen entre elles en menorquí. Un ancià que passeja les escolta i no pot evitar adreçar-s’hi en eivissenc, la llengua pròpia de l’illa del sud. Té els ulls plorosos i la veu trencada per l’emoció: “Gràcies! Feia anys que no sentia parlar en pagès a Eivissa”. Ho diu amb un to llastimós i compassiu i, després, explica la situació dels lloguers -tenia una casa dalt vila i la va vendre a preu d’or-, de la pèrdua de la identitat eivissenca, de l’encariment de la vida, de la massificació estival, de la manca d’amor cap a la terra i cap als costums ancestrals que hi han derivat, de la desaparició de la llengua que va regir la vida de la gent d’Eivissa des que els catalans van conquerir l’illa l’any 1235 i que van repartir-la en quatre quartons, excepte la vila que va quedar en comú. Menorca va ser empesa a la gola de la balearització sobretot a partir dels anys vuitanta del segle passat i, per açò, el missatge adversatiu de l’ancià ens projecta cap al futur i la seva realitat és el que ens espera.
Centrem-nos en un detall. L’ancià va relacionar el català que va elevar Ramon Llull a la màxima expressió filosòfica, política i literària europea amb el parlar pagès. Com és que en va fer aquesta relació? Si xerrar eivissenc és parlar pagès, significa que parlar en castellà és parlar culte. Quina conclusió més punitiva. A les Illes Balears, la majoria que parla en català és culta: professors universitaris, professors d’institut, mestres d’escola, escriptors, professions liberals… Menorca, gràcies al seu passat britànic, és l’illa més culta dels quatre quartons insulars. Així, que treu cap relacionar el català que es parla a les Illes Balears amb la pagesia, amb tot allò que sigui rural i no urbà que és l’ecosistema on es produeix l’alta cultura? Per conèixer la resposta només hem d’encendre la televisió pública de la nostra comunitat. No sé si amb una intenció conscient i premeditada o subconscient, el fet és que la televisió pública, que té un gran impacte en la societat, relaciona la llengua catalana amb la pagesia i el folklore i la llengua castellana amb la cultura i amb la gran ciutat. Per acabar-ho de reblar, als menorquins ens relacionen des d’aquesta televisió amb la cultura talaiòtica -som talaiòtics- quan, com he apuntat, Menorca és l’illa més culta de les Illes Balears gràcies al nostre passat britànic. Aquesta pràctica, que es pot comprovar veient la programació i les notícies destacades, s’assembla molt a la tàctica franquista de relacionar la llengua catalana amb els balls folklòrics i les tradicions populars per tal de desvincular la llengua de la potent cultura viva que s’expressava i s’havia expressat -Rodoreda, Miró, Riba, Gaudí, Casals, Dalí, Porcel, Bonet, Villaronga, Vicens, Barceló…- en la llengua de Ramon Llull. El camí està traçat i el podem contemplar només agafant un avió o un ferri que ens dugui a Eivissa o a Palma. Els menorquins ens assemblam als bens de la pel·lícula El silenci dels anyells dirigint-nos resignats i mesells a l’escorxador. Hem de reaccionar o ens convertirem tots en aquell vell d’ulls plorosos d’Eivissa, la ciutat que va ser repartida en quatre quartons.
QUARTÓ. La quarta part d’una cosa.
