Miriam Triay / Ciutadella – Gustau Juan Benejam (1949), escriptor, historiador i intel·lectual ciutadellenc, ha treballat com a arqueòleg al Museu de Menorca durant gairebé tres dècades, i ha participat activament en la vida cultural i social de l’illa des de la seva joventut. En el camp de la literatura ha destacat per escriure poesia i per fundar, juntament amb Joan F. López Casasnovas, els Quaderns de Poesia Xibau. De reculls de poesia, fins al moment, només n’havia presentat dos. De fet, amb el segon, Espai intern, va guanyar el Premi Ateneu de Maó de Creació Literària 1983. Ara, torna a mostrar una part d’ell amb el seu nou poemari, Aprenentatge de silenci. Quasi sonata.
“Ja sigui com a autor, ja sigui com a lector, ja sigui com atent seguidor de l’actualitat poètica a Menorca, Gustau Juan ha viscut sempre la poesia”. Amb aquestes paraules, el reconegut poeta alaiorenc, Pere Gomila, inicia el pròleg del llibre Aprenentatge de silenci. Una obra, per tant, que mostra una de les facetes i passions més conegudes de l’autor. Un poemari que porta més de tres dècades escrit i organitzat, però el qual l’autor no veia ocasió de treure a la llum. Ha arribat el moment, llavors, de gaudir de l’Aprenentatge de silenci i de vida de Gustau Juan. Des del setmanari hem parlat amb l’autor.
Quina part de vostè és la que podem trobar en aquest poemari?
Jo quan faig poesia partesc de la idea que, el que fa que l’art sigui art, és la forma. Però també pens que les formes no s’aguanten a l’aire per si soles. Llavors, hi ha una part important de l’art que n’és el contingut, i una part d’aquest, ets tu, com a autor. Irremeiablement.
El poemari va presentant diferents sensacions i moments de la meva vida. Entre el primer i el darrer poema potser hi ha deu anys de diferència. És un recull, per tant, en què la idea inicial es va transformant i va avançant, per presentar diferents temps.
Per açò, el llibre està dividit en tres parts, tres temps: adagio, presto i largo. El primer fa referència a una sensació estranya de consciència, de temps, però sense espai; a les hores buides, a la soledat, al record i al silenci. La part central seria un moment gairebé místic. I el tercer ja és presentat de forma molt més relaxada i serena. El silenci, com ja albira el títol, és una constant gairebé en tots els poemes, presentat de diferents formes.
El recull està expressat com una sonata, dividit en tres moviments, tal com s’indica al subtítol de l’obra: Quasi sonata, com a estructura musical per dividir el pas del temps i la transformació que s’experimenta, de l’autor. En paraules de Gomila, mentre la primera part parla “de les hores buides, (…) de la soledat que ‘infla el pas de les hores’”, la segona agafa un “to més col·lectiu i compromès. El poema ‘Sols un crit agre’ conté uns versos contundents en favor de la pàtria de veritat i lluny dels patriotismes, i del ‘desig d’esser poble alguna vegada’, un anhel que, des que va ser escrit el poema, el temps s’ha encarregat de fer cada vegada més difícil d’acomplir”. I, finalment, la tercera “tanca la sonata amb uns versos d’expressió serena, no mancada de recança, però també oberta a la llum, a la frescor que vivifica, al goig que encara hi queda per fruir”.
Podríem dir que vostè n’és el fil conductor de l’obra, llavors?
Sí, jo hi som sempre present. Però, vull insistir en la idea que l’art és jugar amb les paraules per donar-les forma. És com una argila que tu pots modelar, ho faràs pitjor o millor, faràs una genialitat o un nyap, però el que fa que l’art sigui art és el joc. I jo m’ho pas molt bé fent poesia.
Després, clar, jo hi som en tot moment. Sigui perquè el poema parteix d’un record meu, o sigui perquè sorgeix d’un moment d’inspiració. És a dir, els diferents escrits neixen del que pensava i vivia en aquells temps, però també del que se’m passava pel cap en moments determinats. Hi ha poemes, per exemple, dedicats a figures històriques clau per jo, però també n’hi ha que sorgeixen d’un instant. Perquè, com dic, al final és un joc, i jo quan faig poemes el que cerc és passar una bona estona, xalar.
Tenint en compte que el poemari es va escriure fa més de trenta anys, diria que igualment reflecteix en Gustau Juan d’ara?
El poemari es va escriure damunt un altre món. En Gustau d’ara s’està encarant amb un món que ja veu més desconegut i llunyà, ja no és el món en què em vaig criar i créixer, en què vaig viure, em vaig formar i vaig lluitar. Aquesta idea es veu en el llibret que ha presentat aquesta setmana en Bep Portella, Ciutadella, quan érem infants i joves, on s’explica molt bé el fet que el nostre món ja s’està acabant. Tots els mons comencen i acaben. Però també és veritat que la distància que hi ha entre generacions ara és més gran que la que era abans. Entre els meus avis i jo no hi havia tantes diferències d’entendre i de parlar, com sí que hi ha entre jo i els meus renebots, per exemple.
Per tant, en el poemari apareix un Gustau amb records passats, que menciona personatges històrics que potser ara ja no són tan coneguts, però que en el moment en què escrivia els poemes estaven molt presents.
“‘Aprenentatge de silenci’ constitueix tanmateix l’obra de maduresa del poeta, potser la més fonda, la que més tracta de la recança o l’angoixa del pas del temps, les pèrdues i les decepcions que la roda de la vida s’encarrega prou de procurar-nos, però també de l’esperança i l’acceptació”. Les paraules de Gomila afirmen, d’una altra manera, el que Gustau Juan ja ens ve a dir, i és que aquest poemari és un viatge pels seus records, per una època que està desapareixent, per uns temps passats.
I què el va fer decidir-se a publicar-ho ara, després de tant de temps?
No ho sé. He d’admetre que a jo estar en el focus, en el centre, no m’ha agradat mai. Sempre he estat més acostumat a col·locar-me al darrere de la càmera, no al davant. I açò era un poc el que em frenava a l’hora de publicar el poemari. Però un dia, vaig anar a Setmanaris i Revistes, ja que col·labor setmanalment amb El Iris, i ho vaig comentar. Va sorgir. I el director, en Bep Al·lès, em va brindar de publicar-ho amb ells. I així va ser com em vaig acabar decidint. A més, no feia tant, havia mostrat els poemes a en Joan F. López Casasnovas, i a en Pere Gomila. Ambdós també m’havien animat a donar la passa. Supòs que va ser una mescla de tot. I, finalment, l’he acabat publicant.
Però ara que veu, per fi, ‘Aprenentatge de silenci’ publicat, com se sent?
No ho sé, és una sensació estranya. Però bé, ja em dirà la gent que en pensa d’aquest recull. Com que, al final, cadascú fa la seva pròpia lectura del que llegeix, i sobretot en poesia… N’hi haurà que no llegiran el mateix que jo he volgut dir, i açò també forma part del joc. Funciona així. I segurament hi haurà representacions que em sorprendran.
Té altres poemes que s’han quedat guardats i que en un futur pot acabar publicant?
Sí, en tenc molts. De fet, hi ha dos reculls concrets, ja fets, com aquest que ara he publicat, que estan guardats dins un calaix. Potser algun dia veuran la llum, o potser no. No ho he decidit encara. També tenc poemes individuals que he guardat a part, i clarament, poemes que he tirat al fems. Al final, i com he dit, jo escric poesia per diversió, m’ho pas molt bé jugant a fer poesia. Una volta ja he passat una bona estona, el que passi amb l’escrit, no és tan important.
