Gustau Juan / Ciutadella – Dissabte, 30 d’abril, dos dies abans de l’1 de maig, es moria a l’hospital Mateu Orfila el dirigent sindicalista ciudadellenc Silve Pons, de nom oficial Antonio Pons Fernández.
Jo el vaig conèixer cap a mitjans dels anys 70 del segle passat, quan qualcú em va convidar a fer una visita a una casa del Camí de sant Nicolau, ca seua. Tot d’una vam pujar dalt el porxo on, discretament, ens hi esperaven altres persones: allà va néixer a Ciutadella Comissions Obreres, llavors encara un moviment sindical -el sindicat com a tal encara estaria uns d’anys en formalitzar-se- o el mateix Partit Comunista; al cap i a la fi, tot semblava un sol conglomerat, perquè el primer objectiu de les dues organitzacions era la normalització democràtica.
Tot d’una en Silve es va convertir en el cap i màxim representant d’aquell moviment esdevingut sindicat després de la legalització.
I del sindicat al partit, i del partit a les primeres eleccions municipals després de la mort d’en Franco, en què va sortir regidor, després d’una campanya plena d’il·lusió, com a mínim per bona part de la població. Després, en Sílve, de manera discreta va deixar de banda la seua activitat política pública i es va centrar en la lluita sindical; perquè en Silve sempre va creure en la classe obrera.
Tanmateix, llavors, Ciutadella encara era un poble de sabaters, amb els seus conflictes i les seues contradiccions; però amb una personalitat ben definida, un poc de poble, si voleu.
Ara, a quaranta anys del final d’aquell primer període municipal post franquista, tornam estar en portes d’unes eleccions locals. Ciutadella, però, no és la mateixa.
En primer lloc té molts més habitants, però sociològicament poc cohesionada; petita ciutat turística, cosmopolita, però despersonalitzada; amb poca activitat cívica al carrer i amb una aparent despreocupació per unes eleccions, on hi juga més d’allò que les aparences volen mostrar.
Amb en Silve Pons -i algunes altres persones que ens han deixat darrerament- desapareix una Ciutadella no lliure de problemes -com no ho va esser el consistori en què va participar- però socialment més definida i cohesionada que avui.
