Joan Pons i Pons / Barcelona – La Dama Blanca (malnom creat pel poeta i professor universitari Eduard Sanahuja) hi torna. Torn i retorn com una pilota en una partida de ping-pong. On i quan va començar aquesta obsessió cap a la meva persona? Al Seminari de Ciutadella. Principis dels anys setanta. La Dama Blanca estudia per capellà i sis al·lots de Ferreries i un des Migjorn Gran hi som d’interns. Encara que, després d’aprofitar-se de la institució els deixarà tirats, la Dama Blanca desplega la rivalitat existent, i molt viva en aquella època, entre Alaior i Ferreries. L’anomenam guixó -tots els seminaristes i religiosos seran batejats amb àlies (Es Corb Negre, Cara de Mort, Cul Gros…)- i el futur poeta ens escup el malnom inventat a la seva localitat gràcies a l’alta natalitat –xinos– i un altre de nou inspirat en l’arribada a l’illa d’una raça porcina que va substituint els exemplars negres o faixats de tota la vida per uns altres de vermellosos o rosats.
Com que els ferreriencs rebem el malnom de panxes rotges, la Dama Blanca, hàbil amb les paraules, fa la feliç associació i de panxes rotges -malnom que lluïm amb orgull- passam a porcs de panxa rotja primer i, després, simplement porcs.
Per la nostra banda no havíem posat cap malnom a la Dama Blanca. Per aquella època es feia dir Poncio i no havia de menester cap reforç cromàtic.
L’associàvem a Ponç Pilat, el governador romà de la província de Judea que s’havia rentat les mans desentenent-se de la sort de Jesucrist. L’imitàvem quan no ens veia (sí, d’acord, érem infames, teníem entre deu i onze anys i era la nostra manera de canalitzar la frustració i els maltractaments físics i psicològics que rebíem per part dels religiosos i dels seminaristes) i ens fregàvem les mans de manera avariciosa. En Poncio ens encalçava i, si ens agafava, cosa que passava poques vegades perquè érem ràpids i ell poc dotat per als esports, ens envelava un toc al cap amb els nusos de la mà. És el que ha continuat fent la resta de la vida: desentendre’s dels problemes polítics i socials, tancar-se dins la seva torre poètica de marbre, rentar-se les mans i, de tant en tant, envelar un calbot. Va passar al menjador. Els seminaristes -l’excepció eren en Gabriel Morlà, Bielet, de Ferreries, una persona bona i excel·lent futbolista que va fer la seva exitosa carrera a les files del CE Ferreries, i n’Isaac Melis, vital i empàtic i que va fer una curta carrera com a cantautor- no volien que els set empestats seguéssim a la taula comuna. Un dia, però, o perquè no el vam reparar o perquè el vam voler provocar -no s’atrevia a maltractar-nos quan hi havia religiosos a prop- ens vam seure tots set al seu voltant i ens vam disposar a dinar. En Poncio ens va mirar i ens va dedicar un dels seus epigrames: “No sabeu que els porcs no poden compartir taula amb els ocells?”.
No sé qui dels set va tenir la pensada, tal vegada vaig ser jo, o en Carles Martí, el nostre líder, o en Joan Barber, el més seriós i intel·ligent, o n’Andreu Febrer, una esquelleta, o en Cristóbal Torrent, que se les empescava totes i va acabar malament, o en Joan Doblas, que se’n fotia de tot, o el migjorner, n’Antoni Moll, tranquil i pausat que tenia -va morir massa jove- una saviesa punyent, però el cas és que es va sentir una veu infantil: “No et preocupis, Poncio. Ens n’anam volant”.
EPIGRAMA. Poema breu i enginyós generalment satíric. Pensament expressat amb brevetat i agudesa.
Vull que quedi constància que mai no he encunyat en els escrits que he publicat (textos acadèmics, llibres de poemes, pròlegs, etc.) ni en les classes que he fet, ni tan sols en les converses públiques o privades que he mantingut, cap malnom referit a poetes de parla catalana; no sé d’on ha tret el senyor Joan Pons que jo he creat el malnom “Dama Blanca” referit al poeta Ponç Pons. Per tant, declaro que el que el senyor Joan Pons m’atribueix en aquest article (“Epigrama”, publicat el 14-05-2023) és absolutament fals. Joan Pons és lliure d’escriure i publicar el que vulgui, però no d’involucrar en els seus problemes amb altres poetes persones que no hi tenen res a veure. En aquest sentit, demano a Iris.cat una rectificació.
“El poeta i professor universitari Eduard Sanahuja Yll mai no ha encunyat cap malnom referit a poetes de parla catalana i, per descomptat, tampoc referit al poeta Ponç Pons. És fals, per tant, el que Joan Pons li atribueix a l’article “Epigrama”, publicat el 14-05-2023 en aquest mitjà”.