Eduard Riudavets / Ciutadella – Hi ha històries aparentment senzilles que amaguen un apassionant rerefons. Hi ha històries aparentment inversemblants que retraten acuradament la vida. El llibre que avui us vull recomanar conté una d’aquestes històries. Un cor de neu, d’Anna Manso.
La Sara té seixanta-cinc anys, és escriptora i viu a una casa aïllada enmig del bosc, al Berguedà. Fa vint anys que no té cap relació amb el seu fill. Un dia topa amb un llop amb qui sembla que pot parlar. Els consells de l’animal l’empenyen a retrobar el seu fill, però hi ha ferides del passat que no han cicatritzat.
Us he de confessar que, en llegir el resum argumental, vaig començar aquesta novel·la amb una certa malfiança. Tenia por de trobar-me amb una mena de faula. Sortosament, vaig vèncer la meva prevenció inicial, perquè la narració em va atrapar de seguida i, sense gairebé adonar-me, em vaig veure del tot immergit en un relat tan creïble com dolorós.
Potser es podria dir que Un cor de neu tracta sobre la complexitat de la maternitat, però pens que això suposaria tenir-ne una visió massa esquifida. La incapacitat d’estimar, la feixuga herència del passat, la por a sortir de la zona de confort, el bastiment de murs on recloure els sentiments, les cuirasses per evitar el patiment… Tot això, i més, hi trobem en aquesta novel·la.
En aquest sentit, si res m’ha impressionat de la narració són els diversos passatges on les paraules brollen sense arribar a dir res, les escenes de normalitat que en realitat són pura màscara, l’autoengany que conhorta perquè es necessita consol, la interpretació interessadament dolça d’un simple gest… Tal volta seré massa agosarat, però estic convençut que tothom, d’una manera o l’altra, ha viscut situacions semblants. L’acceptació del decorat per temor a enfrontar el que amaga.
“No és un gran somriure, però amb l’intent la Sara ja en té prou…”
Tanmateix, ningú pot viure per sempre, per molta voluntat que s’hi posi, enmig d’un decorat. El silenci no esborra res. La realitat acaba per imposar-se. L’enigma que sobrevola tota la narració, els motius del trencament entre la Sara i el seu fill, no pot restar eternament soterrat. L’horror sempre acaba per treure el cap.
Naturalment, no aniré més enllà, no desvelaré el secret. Només us puc dir que construir sobre fonaments febles només pot portar a la desfeta i que la negació és el pitjor dels fonaments.
Si més no, ara m’adon que he oblidat l’Impossible, el llop que parla i acompanya la Sara. De fet, no és estrany que sigui així, la seva presència -fonamental, per altra part- no ens resulta insòlita. De qualque manera esdevé una veu amiga o, fins i tot, la mateixa veu íntima de la Sara enterrada sota tones d’isolada autosuficiència, tan conscientment forjada com realment fràgil.
“Pensar a estimar li provoca angoixa, angoixa clínica, angoixa de la que un s’ha de tractar anant a urgències.”
He gaudit molt tot llegint Un cor de neu, si bé és cert que m’anava generant tensió, que anava vivint una mena d’anticipació del dol, que hi veia senyals que em pertorbaven… Tal vegada això és el millor que es pot dir de qualsevol novel·la, que et forci a viure-la. I l’he viscuda, i tant com l’he viscuda.
“Tots dos són animals ferits que es protegeixen de la probabilitat de noves ferides.”
Us he de deixar, feu-vos el favor de llegir Un cor de neu.
