Miriam Triay / Ciutadella – Després d’haver destinat tota la seva trajectòria eclesiàstica al servei del poble menorquí, ostentant diferents càrrecs a dintre de l’Església, el passat 26 d’abril, el capellà J. Bosco Faner i Bagur va ser nomenat Vicari General de la diòcesi, pel Bisbe Gerard Villalonga. Ara, dues setmanes més tard, parlam amb ell per poder saber com ha sigut l’inici d’aquesta nova etapa.
Com va rebre el nomenament de Vicari General?
En tot moment m’he sentit agraït al Bisbe Gerard per aquesta confiança que em demostra havent-me escollit per aquest càrrec. Un títol que, d’altra banda, no m’esperava gens. Però el que m’ha acompanyat sempre és la voluntat de servir a l’Església i al poble menorquí, i mentre ho pugui fer, ho faré.
Es tracta, llavors, d’una nova responsabilitat, que em fa ser una persona molt més correcta amb tot, més madura i sincera. Aquest nomenament indica que he de tenir una estimació real, no només cap al Bisbe, que especialment, sinó també cap al poble. Per açò he de tenir plena consciència de la meva responsabilitat amb tothom, i la meva presència ha de ser propera.
Ser Vicari General em dona, dins el meu sacerdoci, molta més personalitat. Ara ja no som un més. Açò comporta que amb el Bisbe passem moltes estones junts, mantenint diàlegs sobre tot el que passa, compartint parers i sabers. Per tant, he de ser una persona amb criteri propi, que presenti una gran sinceritat.
La figura que ara representa és més important.
Clar. Ara el meu títol abraça totes les parròquies de Menorca, a les quals he d’ajudar com pugui.
D’entre les funcions que aquest nou càrrec representa, hi ha la d’estar en comunió amb tots. I açò implica a totes les parròquies. Per açò, una de les feines que el Bisbe m’encomana és la de visitar periòdicament als capellans, perquè se sentin recolzats i acompanyats. Que amb la nostra presència els sapiguem escoltar, i intentem resoldre les necessitats que ens manifestin.
A més que amb el Bisbe no només mantenim diàlegs sobre temes eclesiàstics, sinó que parlam de la societat, en general. Hem de saber donar resposta a les situacions que el poble viu. La nostra fe no és privada, és pública, i com a tal l’hem de saber viure en totes les àrees.
Fins ara com ha sigut ostentar el nou càrrec?
Ara jo veig que he d’estar amb les orelles atentes a tot el que passa, sobretot en el nostre territori, però no únicament, perquè el que importa és tot el que hi influeix.
D’aqui poc començarà l’estiu, i vindrà moltíssima gent de fora. Nosaltres, com a Església hem d’estar atents als turistes, immigrants, menorquins… i a tots els hi hem de saber donar una certa resposta, una certa presència d’espiritualitat, profunditat, reflexió i humanitat.
Sincerament, la nostra feina és preciosa. Jo visc la meva vocació amb aquest sentit, la meva presència ha de ser formadora de persones felices. I açò implica que amb la paraula, amb les meves actituds, amb tot, he de ser molt, molt noble. I hem d’intentar que l’Església ho sigui amb tot.
Amb aquest nou títol, en què els temes que tractam ja no són d’una comunitat parroquial en concret, açò s’intensifica.
La nostra societat, avui dia, sembla que té falta d’oxigen net. I aquí és quan la nostra feina és necessària. Quan nosaltres, com a Església, deim que Jesús salva, té una certa repercussió futura, parlam de la salvació eterna; però açò només serà creïble si l’Església salva avui. De què? De tantíssimes situacions, necessitats i problemes que avui molta gent viu. La feina nostra, com dic, si ens la prenem seriosament, és preciosa. És una feina humana.
Una feina que ara s’intensifica i abasta molt més, com diu. Açò, com afecta a la rectoria de Sant Esteve?
És complicat. Encara m’hi estic fent. Jo som dels qui crec que nosaltres hem de fer moltes hores a la parròquia. Com dic, la nostra feina és humana, de servei al poble, i aquesta necessita que s’hi dediqui molt de temps per fer-ho bé. Per açò la parròquia sempre ha estat oberta, i hi he estat totes les hores que m’ha sigut possible.
Ara clar, sent Vicari General, també he de ser a la Cúria. Açò vol dir que quan som a un lloc, no puc ser a l’altre. Per açò, hauré d’intentar que, i per seguir mantenint la parròquia oberta, alguns dels membres de la comunitat, puguin ser-hi. Perquè la gent pugui seguir entrant lliurement, i que no es trobi l’església tancada. El rector no és el tot d’una parròquia, el tot n’és la comunitat que la forma.
És a dir, jo intentaré ser-hi el màxim temps, ara encara començ, i encara he de veure el què, però intentaré que el despatx del Vicari General també estigui obert a tothom, sense que açò impliqui que la parròquia estigui tancada.
