Eduard Riudavets / Ciutadella – Fins i tot el títol és suggestiu, el contingut ho és més. Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980), és un magistral estudi històric sobre les fórmules d’entreteniment sota el franquisme i en l’anomenada transició.
A aquesta secció setmanal no sovintegen les ressenyes sobre assajos, bàsicament el que faig és recomanar novel·les. Si més no, abans d’entrar en detalls, us he de dir que he gaudit molt, moltíssim, de la lectura de Tacats de desig. Tant que vaig llegir-lo en només un dia. No el podia deixar. És tan interessant que m’ha resultat un veritable plaer ressenyar-lo i poder-vos-el recomanar.
Fixem-nos ara en com se’ns descriu aquesta a la mateixa contracoberta del llibre:
“Tomeu Canyelles dissecciona les múltiples implicacions eròtiques de l’oci (…). El resultat és una aproximació innovadora entorn dels balls moderns, les gogós, el cinema del destape, el submon de les primeres vedettes, strippers i transformistes o, fins i tot, la nova literatura sorgida a finals dels anys seixanta.”
Efectivament, és un recorregut força exhaustiu, molt ben documentat, per quaranta anys de la nostra història. Perquè, a partir de l’oci i l’erotisme, veiem l’evolució de la societat de cada una de les Illes. De la repressió absoluta del primer franquisme a l’exuberància de finals dels anys setanta. I és il·lustratiu observar que les llibertats polítiques no es poden destriar del dret a escollir les formes d’oci i erotisme.
Un incís. Si bé Canyelles centra el seu treball en les quatre dècades esmentades inevitablement ha de fer referència a la societat més lliure i permissiva de les primeres dècades del passat segle. Així, com a menorquí, m’ha fet especial il·lusió la referència a la cupletista Pilar Alonso, maonesa i màxim exponent del cuplet català.
Perquè això també cal destacar-ho, Canyelles no es limita al que seria el camí fàcil: centrar-se en Mallorca amb només mencions episòdiques a la resta d’illes. No és així, en absolut. L’estudi és minuciós i tant ens detalla la situació a Mallorca com a Menorca o a les Pitiüses.
He de confessar que jo mateix, nascut el 1959, he conegut en primera persona alguns dels llocs, persones, situacions i fets que apareixen al llibre. Això m’ha suposat un plaer afegit, però no cal haver ballat a Mannix, haver vist qualque actuació de Jaume Jimmy Horrach o haver anat al cinema tot just estrenar-se L’orgia, per gaudir de la lectura de Tacats de desig.
L’escriptor Guillem Frontera, al pròleg, ens ho deixa molt clar:
“Sense aquest llibre, un bon tros de la història del país s’hauria desintegrat en l’oblit. Gràcies a ell, podem reviure’ns i saber una mica més i millor d’on venim, qui ens ha fet com som i, en definitiva, què hem de deixar enrere i quin material n’hem pogut extreure per anar, passa a passa, cap a això que encara en deim futur.”
Poc hi puc afegir a aquestes sàvies paraules, només, potser, em resta contraposar dues cites textuals que deixen més que palesa l’enorme evolució que, per a bé, ha tingut la nostra societat. Una altra cosa són els interessos, a vegades tenebrosos, que hi ha hagut a vegades rere aquesta evolució. L’obra no els obvia, però, evidentment, la mercantilització de l’oci, la turistització, la cosificació de la dona, no són l’objecte central d’aquesta brillant investigació.
Els anys quaranta, així s’adreçava als seus feligresos el bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona – Es Bisbe Frit-:
“El baile es la raíz de incontables pecados y ofensas contra Dios nuestro Señor, que tiene prohibida la lujuria en todos sus grados.”
El 1976, la discoteca maonesa Poppins anunciava l’espectacle de la stripper Christa Leem amb aquestes paraules:
“Este show está a la altura de los que se ven en Barcelona en los cabarets de lujo”.
És indubtable que les coses havien canviat. D’aquest canvi tracta Tacats de desig.
