Eduard Riudavets / Ciutadella – Avui us comentaré la darrera novel·la de Josep Masanés, Funes, el meu nom és Toni Funes, però abans de començar permeteu-me dos comentaris introductoris.
En llegir el títol vaig pensar, òbviament, en el conte de Borges, Funes el memorioso, i no sé si l’autor el tenia al cap. Si més no, ambdós personatges homònims qualque cosa tenen en comú, ni que sigui a la inversa.
Per altra part, us confés que la temàtica em va sobtar. No m’ho esperava. Tanmateix, després he pensat que la meva sorpresa no tenia cap mena de fonament. En els sis anys que escric aquestes ressenyes setmanals, Masanés ens ha portat a la guerra de Síria i al Far West, ens ha capbussat en la Menorca del segle XVIII i amb ell hem pres decisions a l’octubre de 1936. Cada novel·la un món absolutament diferent.
Perdonau-me aquestes disquisicions inicials. Anem, sense trigar més, a un brevíssim resum de l’argument.
Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur.
De fet, la novel·la és un fascinant monòleg que ens força a la reflexió. No us amagaré que, tot i no ser escriptor, en molts moments m’he sentit identificat amb Toni Funes. Hi ha quelcom d’universal en els pensaments que aboca als seus escrits.
“Volem oblidar allò que no ens agrada i a vegades és precisament això el que torna una vegada i una altra fins les voreres de la consciència…”
Funes ens llença enmig d’una torrentada de paraules, que inicialment pot semblar desmanegada, però que en realitat és absolutament precisa, i així t’atrapa i et porta amunt i avall cada cop més immergit en les aigües de la memòria, perquè, precisament, “La memòria és tot el que tenim per sobreviure com a espècie com a individus com a gens.”
Els que llegiu habitualment aquesta secció sabeu perfectament que tinc per costum incloure cites dels llibres que us recoman. Amb aquesta novel·la m’he hagut de contenir, a cada pàgina hi he trobat, almenys, una frase que he subratllat i que voldria compartir. Si més no, és impossible. Hi hauria de dedicar tot l’espai de què dispòs. Això us pot donar idea de la profunditat del que se’ns explica, però alhora, ho vull deixar clar, sense drames innecessaris, sinó més aviat amb un sa escepticisme farcit d’irònica saviesa.
Llavors, en aquest periple, Funes opina i raona sobre art, política, ètica, literatura… I ens posa davant els ulls el mirall en què es reflecteixen: banalització, mercantilisme, engany, frau.
Un esguard lúcid del qui ja no té res a perdre, la crua sinceritat del que a la fi es sent lliure.
Crec que ja us heu adonat que he gaudit molt amb aquesta lectura, la contundència del protagonista és molt d’agrair en aquesta època de tebiors políticament correctes, i els raonaments que el porten a dir les coses pel seu nom desmunten tot el seguit de consignes encapsulades que ens volen vendre com a ideologia. Quin plaer és llegir a Funes, llegir a Masanés. I si a tot això hi afegeixes el rosari de referències, més o menys explícites, que salpebren la novel·la, el plaer s’incrementa.
Ara ja no em puc resistir, he d’incloure forçosament una cita. He escollit un paràgraf adient amb els dies en què la ressenya serà publicada. Estic absolutament convençut que a en Funes li agradaria.
“Suposo que per als neandertals d’ultradreta l’ésser humà ja ha arribat al seu màxim immillorable amb els seus espècimens.
Meravellosa ironia. Llegiu Funes, el meu nom és Toni Funes, sisplau.
