Josep Portella / Alaior – El Consell Insular de Menorca ha posat en marxa el procés per declarar Bé d’Interès Cultura immaterial al ball fandango i la jota, amb totes les seves varietats, a les llegendes i a les rondalles populars que considerem menorquines.
Aquestes declaracions tenen dues cares: l’honorífica i la pràctica. L’honorífica és la de la societat (a través de la institució representativa) que destaca la importància d’un component de la seva cultura material, encara que, com en aquest cas, el bé sigui intangible, i expressa la voluntat de protegir-lo. La pràctica és tota la sèrie de mesures que la institució vol posar en marxa per a protegir i valoritzar aquest bé. Aquesta declaració en concret, de rondalles i llegendes, es fa davant el convenciment que estan en procés de desaparició com a element viu de la cultura popular, de fet, a la pràctica ja han desaparegut.
No desapareixeran mai del tot perquè fa cent anys, alguns folkloristes com Andreu Ferrer, Francesc Camps, Lorenzo Lafuente o Antoni Orfila, les van recollir de la tradició oral i les van escriure; no les van escriure totes sinó a aquelles que havien arribat als seus dies i van poder conèixer.
En el moment de transcriure el que havien rebut de la tradició oral també van fer una selecció, ja que és impensable que un relat es transmeti de la mateixa manera per part de tots els transmissors, cada persona que contava la rondalla als seus fills o nets, la modificava lleugerament, creava noves escenes, noves paraules que passaven a formar part del relat que es transmetia posteriorment, potser introduir nous personatges.
Aquesta diversitat també es donava d’un poble a un altre, d’una illa a una altra. Aquells folkloristes no només van recollir literatura oral, sinó que la van fixar pel futur.
Només llegir la riquíssima prosa de Francesc d’Albranca ja ens informa que el compilador també hi posa la seva pròpia personalitat, el seu segell.
Sort vam tenir que ells recollissin aquesta sèrie de rondalles i llegendes, sinó s’hauria perdut per sempre. Avui ja no s’expliquen rondalles i llegendes, potser només en actes formals però no en l’àmbit de casa, de petit grup. No es conten ni se’n creen. Els relats que es creen avui ja tenen directament un suport de paper o cançó o audiovisual. És molt complicat donar vida a aquest material antic, potser a través del còmic o la ràdio. Ara crec que també podríem pensar com ho fem perquè els relats actuals arribin a incardinar-se en la cultura popular del poble.
