Jaume Sastre / Mercadal – Tots els historiadors han cercat un mòbil vàlid, en cada regió d’Europa, que sigui capaç d’explicar el cúmul d’acusacions histèriques i absurdes abocades contra les bruixes. Molts es pregunten: Quina fou la causa que motivà una persecució tan ferotge contra la bruixeria?. En rares ocasions es sap tota la història de les penoses experiències sofertes per unes dones i uns homes des de la seva acusació inicial, passant per l’interrogatori, la tortura, el judici, la sentència i l’execució.
És te notícia que entre els anys 1300 i 1500 es celebraren uns 500 judicis en el centre d’Europa (principalment a Alemanya, França i Suïssa) de bruixeria. Però una vegada traspassat el segle XVI i entrat en el segle XVII, a Europa occidental es desencadenà una persecució ferotge que no acabaria fins els dos primers decennis del segle següent.
El motiu? Els homes instruïts, tant polítics com religiosos, cregueren que a Europa esdevenia el caos. Tots els mitjans tradicionals que abans servien per establir l’ordre pareixia que s’ensorraven i quedaven inútils. La prova era que molts reformadors i proselitistes religiosos qüestionaven la Fe Catòlica i els seus ritus i Sagraments (Martín Luter a Alemanya, Enric VIII a Gran Bretanya, Johan Hus, Zuingli, Calví entre altres); Les sectes protestants negaven l’autoritat del Papa. L’impremta de Johan de Guttemberg divulgava els seus dubtes i les seves idees per tota Europa. Les guerres de religió esclataven a Alemanya, França i Escòcia qüestionant tots els principis d’autoritat dels prínceps.
L’èlitre religiosa i secular cercaven un mitjà per poder acabar amb aquella incertesa i poder instaurar novament un ordre nou i una nova pau social.
Encara que a totes les regions d’Europa s’havia acceptat el lideratge de les institucions – l’autoritat de l’Església i dels governants seculars – la gent conservava el record d’altres poders i altres creences ancestrals. Els camperols creien que hi havia un altre tipus de poder que era en mans de poques persones que vivien al seu voltants. I la majoria d’ells eren dones que dominaven el món dels encanteris, dels esperits i de la bruixeria.
Els homes i dones europeus creien en la màgia, assolida per aquelles persones qui sabien convocar-la, i moltes vegades acudien a qui deien tenir aquests coneixements “sobrenaturals”.
Les històries tradicionals (abans del segle XIX) conten de dones que, amb les seves habilitats amoroses, conferien als seus amants poders màgics; amb les seves advertències salvaven els herois de les sagues; curanderes que ajudaven a les germanes a trobar els seus germans més petits; i a donzelles a conquistar el príncep desmemoriat. La “vella del bosc” concedia a l’heroïna un estimat gràcies als seus poders de transformació – un arbre o un calàpet podia convertir-se en un jove galant. Però de la mateixa manera, les sagues i les llegendes parlen de dones que utilitzaven els seus coneixements i les seves habilitats especials per fer el bé, però també ni havia altres que les destinaven a fer el mal.
En molts pobles d’Europa es creia que la força sobrenatural maligna estava a l’abast de totes les dones, la invocaren o no. Un do obtingut a través de la seva capacitat reproductora, el que les feia potencialment perilloses.
Un home no podia casar-se amb elles en el mes de maig, el mes de la dona, del contrari cauria pres de la seva luxúria, i la dona el dominaria. La mateixa sang menstrual tenia una antiga reputació de flux nociu. Els habitants dels pobles del centre d’Europa prohibien a les dones gràvides entrar en els estables; se les prohibia confeccionar determinats productes per por al seu deteriorament i transformació. A Mallorca els hi era vetat participar en la matança del porc i fer-ne sobrassades, pel temor a que aquestes tornessin blanques.
A partir del segle XV a França, i en e segle XVI a Anglaterra, les parteres resultaren sospitoses a les ciutats. Moltes tingueren que prestar jurament de no utilitzar la màgia. Dintre d’aquest ambient, entre pagà i cristià, els dirigents protestants i catòlic arribaren a dubtar de la victòria de la Fe sobre el Diable. I molts d’ells varen creure que es presentava una oportunitat de combatre el Mal.
La màgia de les bruixes, desacreditada oficialment i mesclada amb una antiga mitologia misògina, es transformà en la creença d’ésser una amenaça social. Els erudit de l’Església escrigueren i predicaren que el Maligne campava lliure pel món i que les bruixes havien pactat amb ell, l’adoraven en el seu altar i s’havien convertit amb els seus agents transmissors.
En el passat, els vilatans havien cercat protecció en els seus encanteris i ritus tradicionals. Però ara, en els segles XVI-XVII l’èlitre eclesiàstica i estatal pretenien posar un final definitiu als infortunis si els vilatans i els ciutadans identificaven els bruixots i les bruixes als funcionaris per executar-los i eradicar la seva influència. Així doncs, rics i pobres, poderosos i desheretats, protestants i catòlics, participaren d’una forma activa en la persecució i assassinat de milers de dones pageses analfabetes, coneixedores de l’arboraria local i elaboradores de empastes, ungüents i remeis que curaven o no.
El papa Inocenci VIII, en la seva butlla dictada l’any 1484, ja coneixia testimonis del culte al Diable i de la seva adoració en les regions del nord d’Alemanya, i veia en molts pobles l’existència de gent malvada “que adoraven i s’havien entregat al Diable”, practicant encanteris i actes infames, que danyaven els animals, les collites, provocaven esterilitats i impotència. El Papa havia estat informat per dos frares dominics, enviats expressament a aquelles regions, els quals després de les seves observacions, amb l’aprovació pontifícia, publicaren una tractat titulat “Malleus Maleficarum” (Martell d’heretges) que tractava dels tipus d’heretgies, de com tractar els heretges, els rituals vers el Diable, la màgia i els poders especials de les dones.
Segons el Malleus Maleficarum (s. XV) el Maligne es feia amb l’afecte de les bruixes, ja que la dona “és més carnal que l’home i sexualment és insaciable”. El tractat afirmava que Satanàs mantenia relacions sexuals amb elles, de manera que es convertien en seguidores del Maligne, el qual lis concedia poders sobrenaturals com poder volar, tornar impotents el homes, fer avortar a les dones, i embogir els cavalls. Els ritus que descrigueren es fonamentaven en les difamacions més pornogràfiques tradicionals: la mofa o befa de la missa, la profanació de la Forma Sagrada, els aquelarres, el canibalisme de recent nats, les gateres amb balls luxuriosos, les relacions sexuals amb qualsevol animal i en qualsevol postura.
El text, aparegut en els primers moments de l’aparició de l’Impremta, fou editat en nombroses ocasions (Facultat de Teologia de la Universitat de Colonia – Alemanya entre 1487 – 1500) fins a 1660 aparegueren 32 edicions.
A mitjan segle XVI la majoria dels erudits havien acceptat els seus raonaments. Cap autoritat secular o religiosa dubtava de l’existència del culte al Diable; ningú dubtava que eren practiques de bruixeria, considerades de persones incultes i velles costums camperoles. I tant catòlics com protestants coincidien en que la única manera d’alliberar la societat d’aquell mal era matar l’anell connector entre la societat i el Maligne.
George Pictorius escrivia “Si no es crema la bruixa, el seu nombre augmentarà com una mar immensa, de manera que ningú es lliurarà dels seus encanteris i fetilleries”.
Com a resposta, els governants seculars dictaren lleis i ordenances contra les bruixes. La primera va aparèixer a França (1490); a principi del segle XVI en la Codificación de la Ley Imperial de Carlos V, més tard aparegueren a Anglaterra, entre 1542 i 1563; en 1653 en un decret publicat en Rússia; En 1683 en un altre decret danès de Cristià V. Totes les lleis condemnaven a les dones a presó i mort, com a mesura per alliberar el país del Diable i dels seus agents.
La repressió fou brutal, provocant una època de pànic i terror. Més de 100.000 dones foren estrangulades, ofegades, cremades, torturades i decapitades … encara que alguns consideren que foren moltes més. Una quarta part de les víctimes ajusticiades foren homes.
