Joan Pons / Barcelona – A Espanya hi ha la tendència de criminalitzar les víctimes. També de deshumanitzar-les. Succeeix en tots els àmbits socials. Es criminalitza el jugador jove i negre de futbol que pateix insults racistes, es criminalitza el dirigent polític amb cueta que té una visió nova del país, es criminalitza la dona violada en una acció covarda, es criminalitza l’al·lot o l’al·lota que s’atreveix a denunciar que ha patit assetjament a l’escola o a les xarxes. Aquesta criminalització de les víctimes -i per tant deshumanització- és una herència del nostre passat franquista que encara perdura avui en dia i que ha estat adoptada per tots els partits polítics dominants i per la societat, que a Espanya és majoritària, que els vota i els hi fa costat. Quan érem al·lots i anàvem a escoles franquistes érem víctimes de violència física i psicològica per part dels capellans, de les monges i dels mestres nacionals. Les primeres vegades, com que no hi estaves acostumat, ho denunciaves. Per molt bones persones que fossin els tus pares estaven immersos de ple en el franquisme. Per tant, et miraven de dalt a baix i, amb una resignació que t’espantava i et deixava desolat et deien: “Si t’han pigat, qualque cosa deus haver fet”. A vegades era veritat: havies xerrat a classe, t’havies equivocat en una resposta, t’havies barallat amb un company. A vegades no havies fet res, t’havia tocat, havies servit d’exemple a la restade la classe. Sempre hi ha un però i aquest però ha persistit com un tumor maligne que supera el temps i sempre està a punt de formar metàstasi. El jugador de futbol negre va patir insults racistes però provoca, la dona va ser violada però duia una faldilla curta, el polític progressista pateix assetjament però duu una vida que no correspon amb la ideologia que representa i pregona, l’al·lot o l’al·lota sofreix bullying però són massa diferents de la resta. L’escriptor de novel·les de terror Stephen King va dir que els adverbis els carregava el diable. I les conjuncions adversatives, admirat King? Qui les carrega? Quan una persona diu, per exemple, “jo no som racista, masclista, abusador, xenòfob… però…”, qui ha carregat la seva frase? El diable, també? O la societat diabòlica que ens envolta? No ho sé. Per sort, el món no se subscriu només a Espanya i les mostres de solidaritat, en el cas del jugador negre que ha estat insultat, humiliat, ofegat, vilipendiat, escarnit pel simple color de la pell ha transcendit més enllà de les nostres fronteres -i després es diu que ja no hi ha fronteres!- i ha rebut la solidaritat de la comunitat internacional, des del president de Brasil Lula da Silva al president de la FIFA, des dels principals jugadors de futbol a les més destacades figures de la cultura. El llenguatge és savi i ens desemmascara. Els adverbis i les conjuncions adversatives són perilloses. La gent és racista, xenòfoba, abusadora, violenta o no és racista, xenòfoba, abusadora o violenta. No sé és un poc racista, un poc xenòfob, un poc abusador, un poc violent. S’és una cosa o l’altra. El llenguatge -i l’ètica- no admet mitges tintes.
MOGUIN O MÒGUINI. Paraula coneguda a tota l’illa. No se sap concretament que es refereix a la caoba, però sí a una fusta apreciada i cara. Els fusters de Ciutadella assimilen el terme moguin tant a la caoba com el banús (castellà ébano). Anglicisme. De mahogany, ‘caoba’ (Els anglicismes de Menorca de Vicent Ortells, Xavier Campos).
