Miriam Triay / Ciutadella – Enguany farà 31 anys que Fernando Saura Cantallops, fill de Fernando Saura Mercadal, va presidir les festes de Sant Joan. Era any Olímpic i també de l’Expo de Sevilla. Les festes van començar amb un Diumenge de Be passat per aigua, i la placeta del Roser es va omplir de paraigües per a sentir el primer toc. Des d’El Iris i per celebrar les més de tres dècades, hem volgut rallar amb l’antic Caixer Senyor.
“Havíem estat esperant tot l’any amb tanta il·lusió, preparant-ho tot durant l’hivern, que, quan vam veure que plovia, ni tan sols ens vam plantejar no sortir, suspendre-ho”. Així defineix Saura Cantallops el record d’aquell Dia des Be adornat de paraigües. De fet, recorda com fins i tot el fabioler, en Sebastià, va haver de posar una bossa al seu tambor perquè no se li banyàs el cuir. Una experiència, sense dubte, inoblidable. “Anàvem tots pops, remulls. Però teníem tanta il·lusió que ens era ben igual”.
Del seu bienni la gent encara recorda la magnífica entrada al Caragol des Born. “Quan vaig arribar al final de les voltes, veia aquella gernació de gent, i una polsera que s’aixecava per amunt que donava com un to d’irrealitat, semblava un somni”. Com el seu pare, Saura Cantallops, recorda sensacions i moments del seu bienni, sentiments que el feien, fins i tot, imaginar que estava somniant, de l’increïble que era per ell viure aquella experiència. “Una experiència meravellosa i, si tens la sort que et surti bé, una experiència única. Encara m’emocion només de pensar-hi”.
Però, desgraciadament, com en la mateixa vida, no tots els records del bienni 1992-93 són polits. El segon any, un poc abans de les festes, va morir el seu avi, Gabriel Saura, degà dels caixers senyors. Raó per la qual Saura Cantallops va decidir dedicar-li les festes. “Ho vam passar tots molt malament. Jo ho vaig passar molt malament. I encara que volgués continuar amb la festa, em va costar molt, perquè duia un dolor i una sensació de buidor a dintre que m’aturaven”. Així i tot, i gràcies als ànims dels seus pares quan va arribar a Sant Joan de Missa, i de la resta de caixers, familiars i amics, l’antic Caixer Senyor va continuar la festa i ho va fer com a un homenatge al seu avi. “Vam fer la festa que tocàvem fer, la que es mereix Ciutadella, i crec que, al final, va sortir bé. Però va ser un segon any molt difícil”.
De totes maneres, la festa que tantes emocions diferents li va aportar a Fernando Saura Cantallops, ha patit diversos canvis durant aquestes tres dècades. “Jo crec que el canvi més gran el trobam en la gent. Ara hi ha un excés de persones i, des del meu parer, açò desllueix molt la festa”. La massificació de la festa ha portat al fet que molts de nosaltres, dels ciutadellencs, ja no gaudim igual de Sant Joan. “La gent d’aquí, sobretot la d’edat, hi ha molts actes que ja no pot seguir. I és el que a jo personalment em sap més greu i em fa més pena. Perquè, i encara que tenim la sort que ara s’emet per televisió, no és el mateix. Abans tothom hi podia assistir, ara és impossible”. El canvi, per tant, que per ell és més significatiu, és la quantitat de persones que assisteixen a la festa, un canvi que, a més, “és molt difícil arreglar, o pràcticament impossible. Haurem d’aprendre a conviure amb açò, perquè, de moment, no crec que ningú es pugui treure una vareta màgica i aclarir-ho”.
Les festes de Sant Joan actuals, tot i compartir el sentiment i l’alegria del poble i, potser fins i tot, ser més considerades, “ara miram més prim, tal vegada perquè la veim en perill”, ja no té gairebé res a veure amb el que era fa 31 anys. “Com he llegit vegades a El Iris, Sant Joan córrer el perill de morir d’èxit, i és el que està passant”. Una mort que, de moment, encara és remeiable si “tothom mira de quina manera es pot solucionar. Perquè, al final, és una pena que s’hagi massificat tant. Quan jo era petit era tan polit…”.
