Antoni Liz / Ciutadella – En aquest llibre de 1606, Kepler descriu l’aparició d’una nova estrella.
Els astrónoms de l’època observaven la conjunció entre Júpiter I Saturn que s’havia produit a final de 1603 (es produeix cada 20 anys aproximadament). A l’octubre de 1604 s’hi afegia Mart al grup i, de manera inesperada entre els tres planetes (prop de Jupiter) va apareixer una nova estrella. Era el dia 9 d’octubre de 1604.
Kepler no la veure fins el 17 d’octubre pel mal temps a Praga.
Dos anys després publicava les seus observacions al seu llibre STELLA NOVA.
El llibre de Kepler (en llatí) es pot consultar en aquesta web.
Galileo també la va poder observar, encara sense telescopi, i aplicant el mètode de paralatge va comprovar que la nova estrella estava molt més enfora que Saturn, com les estrelles. Amb aquestes observacions va rebatre la idea d’Aristòtil de que els cels són inmutables.
Els primers dies brillava com Mart I pocs dies després era més brillant que Júpiter que tenia magnitud 2. Després es va anar apagant fins a magnitud 5 a finals de 1605.
Kepler va pensar que veia el naixament d’una estrella Nova. Després hem comprovat que es va tractar d’una explosió més gran que es coneix com a SN 1604, o supernova de Kepler, Es tractava, en realitat de la mort d’una estrella. Avui encara es veuen els restes de l’explosió.
Entre novembre de 1604 i gener de 1605 la zona de la nova va quedar darrera el Sol i no es podia observar. Quan es va tornar a veure ja brillava només com a Saturn.
Al mapa que hi ha a la pàgina 98 del llibre es veuen les posicions de la nova i dels tres planetes al peu dret del personatje que duu la serp de la constel·lació d’Ofiuco. Els astres observats estaven entre les constel·lacions de Sagitari i Escorpio.
La supernova SN 1604 estava a una distància d’uns 20000 anys-llum dins la nostra galàxia (la via làctea) però a molta distància. És la darrera que s’ha observat dins la nostra galàxia.
S’han trobat restes de dues supernoves posteriors dins la via làctea que no es van poder observar per la pols interestelar. Són Cassiopeia A de meitat del segle XVII a 11000 anys-llum i G1.9+0.3 de 1871 a 28000 anys-llum de distància.
