Joan Pons / Barcelona – Ciutadellencs, menorquins també, qui s’apunta a envelar un fart d’hòsties al grup català The Tyets que han aconseguit un èxit brutal amb les seves cançons, un so nou vinculat amb la música tradicional catalana, en concret les sardanes, i unes lletres lliures, àgils, fresques i desimboltes que fan ballar des de jugadors del Barça enmig del camp durant les celebracions, que fan d’inspiració a les campiones de la Champions League, que fan vibrar als més joves als estadis, als pavellons esportius o a les places? M’explicaré. A més de Coti x Coti, És clar que t’he trobat a faltar o Olívia, fresques, entranyables, divertides, lleugeres, ballables i estivals, en tenen una titulada Menorca. La lletra és la següent: “Camarero! / Queee? / Camarero! / Queeee? / Una de paella! / Una de queeee? / Ara va de bo, ara va de bo, Ciutadella!”. Fins aquí anam bé. Us posaré en situació. The Tyets és un grup musical format per una parella de productors i cantants del Maresme, n’Oriol i en Coca, que, segons les seves paraules “fan música per alegrar-te el dia i de vegades per fer-te plorar una miqueta.” Continuam amb la lletra conflictiva. “Em trobo la persona que m’agrada / I li faig dos petons / Anem cap a Iguana / Que hi ha tothom al port / Hem vist a Ciutadella / Junts la posta de sol / Hem dormit abraçats / Sota un banc i fins les nou / Un cavall els amics i pomada / Via perimetral a pel taxi de tornada / Això la guerra / Amb els aglans…”. Aquí volia anar a parar. La guerra amb els… aglans! S’han comès moltes heretgies amb la puresa de les festes de Sant Joan -gin amb llimonada, per l’amor de Déu!- però confondre les avellanes amb els aglans ja depassa totes les mesures. Bromes a part, The Tyets ha provocat un impacte entre els joves difícil d’avaluar. Amb el meu fill, per exemple. Té 22 anys i sempre escoltava música en anglès o en castellà. Ara va amb els amics a concerts a ciutats veïnes o a la mateixa Barcelona i escolta el grup la major part del dia als diferents canals. Amb The Tyets no ha fet el pas de ballar sardanes com confessava el polític Jordi Turull amb la seva filla. Però del grup del Maresme ha botat a Manel, Els Catarres, Els Amics de les Arts o Ja t’ho Diré. Quin és el seu secret? Ritmes fàcils i el llenguatge. Les lletres reflecteixen la manera de rallar de la seva generació: castellanismes, anglicismes, poc respecte a la cotilla opressora de la filologia, trampes en la rima que també cometen els glosadors de Menorca. Els governs es gasten milions d’euros en la promoció de la llengua que no serveixen de res. Si aquests mateixos doblers es destinessin directament a la creació sorgirien més grups musicals de la categoria de The Tyets, més escriptors i escriptores que connectarien amb les respectives generacions, més directors i directores de cinema, més artistes visuals, arquitectes, etcètera.
Per cert, coti, que a la cançó estrella vindria a significar xafarderia, en castellà cotilleo, té una definició catalana precisa: “Joc d’al·lots consistent en llançar una pilota a la resta; qui erra la pilotada tres vegades, ha de posar la mà a la paret i la resta de jugadors li tira a la mà tres vegades”. Em faig enrere amb l’amenaça. Per la feinada que fan, aquest joc infantil és l’únic càstig que podem infringir a The Tyets per haver confós avellanes amb aglans. La pomada mereixeria un escrit a part.
