Josep Portella / Ciutadella – Ciutadella ja viu Sant Joan. Les veles de la festa s’han desplegat i l’alegria va a les totes. Sant Joan és un món ple d’alegries, de satisfaccions, fins i tot les males noves, quan passen pel sedas de la festa, no ho semblen tant.
En la nostra història personal, els santjoans del passat ens porten a aventures, amistats, amors, converses i mirades que no compartim amb ningú, només amb nosaltres mateixos. Amb els anys, tots aquests episodis formen una espècie de magma sense datar en els nedam com en una nit de lluna plena. Però Sant Joan també guarda històries de dolor.
La nostra família en té una, de la que ja se’n recorden pocs. La de la mort de n’Octavi. N’Octavi era un germà de mon pare, el germà petit. Octavi havia nascut el dilluns dels reis de 1934 en aquella casa molt pobre del camí des Degollador.
Els pares eren de Maó i s’havien mudat a Ciutadella per començar una nova vida. Aquí havien nat en Rogelio, n’Alfredo, en Demetrio, en Fernando i n’Octavio. Una família humil, molt humil. Ja superat el drama de la guerra civil, els al·lots començaven a fer-se grans. Mon pare tenia 12 anys l’any 1940. Aquell any van tornar a haver-hi festes. Per als fillets, una de les alegries de la festa eren les atraccions. La seva arribada constituïa una festa de carrer.
Pocs anys després, el juny de 1943, va tornar entrar a Ciutadella el camió amb els cavallitos, com cada any. M’ho imagin, festa grossa entre els al·lots. N’Octavio tenia vuit o nou anys. El fillet es penjà al camió per fer broma, però en una maniobra va caure i el camió el va ferir de gravetat. Després d’uns dies convalescent, les ferides li van prendre malament i es va morir.
Aquesta és la història que em va arribar a jo, ni més llarga ni més curta. Mon pare no en rallava quasi mai. Amb la història, unes gloses i una fotografia. En la fotografia, Octavi, convalescent al llit, està acompanyat dels seus germans majors: Alfredo i Rogelio.
Les gloses les va escriure son pare, el meu avi. Unes gloses al seu fill. No són res de l’altre món. Les persones sense lletra no coneixien moltes paraules, només les necessàries.
Aquell 1943 es va tenyir de dol per la mort d’un fillet a Sant Joan. Jo ho record cada any només per fer present el record que del germà guardava mon pare.
