Eduard Riudavets / Ciutadella – Quan, bastants dies abans que arribés a les llibreries, Anna Maria Villalonga va donar a conèixer, a una xarxa social, la portada de la seva novel·la, de cop vaig preguntar-li si era convenient rellegir abans el clàssic 0i que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Em va contestar que no hi estava de més, però que no calia.
Efectivament, no cal llegir cap altra novel·la anterior per gaudir, i molt, d’Encara maten els cavalls. Des de la primera pàgina fins al darrer paràgraf Villalonga aconsegueix que t’immergeixis en un univers dur, gris i cruel, et fa viure la misèria i la desempara, l’agonia i la forçada resignació, l’anestèsia emocional i les espurnes de rebel·lia, la lucidesa desesperançada i els intents de revifar un bri d’il·lusió…
Potser he començat la casa per la teulada esperonat per l’entusiasme. Tornaré llavors a un mínim ordre i faré cinc cèntims de l’argument.
A finals del segle XXI el món està en reconstrucció després de la situació límit a la qual l’ha portat l’ésser humà. Però hi ha una multitud de gent, els no-ningú, descendents de les classes més desfavorides, que encara viuen al marge de la societat. Dos d’aquests desnonats socials hauran d’enfrontar una terrible peripècia per tal de tirar endavant.
És evident que Encara maten els cavalls, és una mena d’homenatge a la novel·la de McCoy que abans he esmentat, i als seus protagonistes que intenten sobreviure enmig de la Gran Depressió del segle passat. Però, i ara seré potser massa agosarat, també hi he sentit l’eco, ni que sigui llunyà, de l’Alba i el Dídac, els personatges del Mecanoscrit del segon origen, del seu reverenciat Manuel de Pedrolo.
És, per altra part, també evident que ens trobem davant una distopia, si bé em costa assumir aquesta definició, perquè, malauradament, l’autora no ens porta a conèixer un futur del tot imaginari sinó més aviat inevitable. A no ser que hi posem remei, i el temps corre.
“La natura s’imposa, actua. Fa allò que toca fer. I així, a poc a poc, van arribar les inundacions, els terratrèmols, les sequeres persistents, els incendis incontrolables, les erupcions volcàniques (…) però la veritable catàstrofe es desfermà arran de les pandèmies víriques…”
Tanmateix, fins ara només he parlat de l’escenari. Cal ara parlar de qui l’habita. En tota l’obra d’Anna Maria Villalonga els personatges són tan versemblants com propers. L’Aura i el Víctor d’Encara maten els cavalls no en són una excepció. Ella, “una narradora molt bona” que assumeix que “de vegades no trobo la manera de tancar la boca”, ell, “un bon oïdor” que demostra tenir “les idees, la claredat de pensament, la capacitat d’anàlisi…”. Farcits de patiment, empatitzam amb ells, són nostres.
No vull anar més lluny. Podria parlar d’ecologia, de desigualtat social, de la brutalitat del capitalisme… Tot això i més és a la novel·la. Si més no, crec que no és necessari. El veritablement important és que la novel·la no et permet restar indiferent. T’emociona i t’indigna, et fa vessar de ràbia i et posa un nus al coll.
“El meu destí està marcat des que era una criatura (…) Fa molt de temps que aquí soc un element sobrer, en aquest món de violència, de destrucció.”
Així mateix, no puc obviar que l’autora és una mestra del gènere negre i, malgrat que aquesta novel·la no la hi podem incloure, introdueix perfectament l’intriga, el desfici, la tensió que tan bé sap dosificar. Un element més, força engrescador.
En definitiva, no sé si haureu sentit mai parlar del que els catòlics anomenen “pecat d’omissió”. El que no dubt a dir-vos és que ometre la lectura d’Encara maten els cavalls és un veritable pecat.
Sisplau, no pequeu ni tampoc faceu costat als “nyicris”, donau-vos el plaer de llegir-la.
