El meu poble alça el crit;
no fa festa per complaença,
tampoc atorga pertinença
ni concessions sense sentit.
Amb vils pegats han sarzit
bell cau d’ancestral creença;
el vull lliure de temença,
digne del dret ara entredit.
Cerc un Sant Joan d’innocència
vist amb ulls d’infant i cor petit,
de quan l’esglai i la impaciència
de tan grans no em cabien al pit;
somiava un exercit de centaures
de guarniments de vellut ordit,
fuits de rondalles o de faules
que me sabia pel cap dels dits.
Al bes del blau gran, infinit,
goig regalat, sense peatge,
en el meu festiu paratge
que em puny l’ànima i l’esperit.
Pàtria íntima, arrel, solatge
que duc dins meu i mai no oblit,
ha ben forjat el meu bagatge
al llindar d’un temps ja extingit.
Racó de pau d’ermita blanca,
al vol el so del tirurit,
plaent convit de casa franca;
ho vivia del tot embadalit.
