Eduard Riudavets / Ciutadella – Hi ha molts motius per dir que El llapis vermell és una gran novel·la. Ho és per com està escrita, pel tema que tracta i, a més, perquè trenca un silenci que ha durat massa. Esper ser capaç, al llarg de la ressenya, d’explicar-vos aquesta reflexió inicial.
Si més no, anem ara a l’argument. En Lluís Molins, un famós escriptor de novel·les policíaques, assisteix al sopar d’antics alumnes de l’internat catòlic on va estudiar de jove. Assegut a taula, davant per davant, té en Miquel Prats, un company que el va condicionar, i molt, quan van fer primer de BUP. Durant la trobada rememoren els fets ocorreguts aquell curs, els quals van convertir en Lluís en l’home que és avui.
Potser cal començar destacant un tret d’aquesta novel·la que veritablement és poc freqüent: està escrita gairebé íntegrament en segona persona, només alguns records la defugen. Això, que no és gens fàcil, li aporta una força enorme. El protagonista s’adreça així a si mateix i a tots els que convertiren la seva adolescència en un infern. Qüestiona, increpa i jutja.
Perquè estam parlant d’una novel·la sobre l’assetjament, sobre l’abús, sobre el sistema que el fa possible i el fomenta. No és una novel·la amable, no ho pot ser. És una novel·la dura, colpidora, perquè la veritat ho és.
Un internat catòlic. Infants i adolescents sotmesos a la depravació d’una colla d’hipòcrites. No exager. Ni molt menys exagera l’autor d’El mal llapis. Simplement, ens retrata una mínima fracció de la perversió de les estructures educatives en mans de l’Església catòlica. El crim de permetre-ho encara perviu.
“¿Ningú no veia que passaven coses estranyes en aquella escola? ¿Que els alumnes que eren amables, que tenien amistats particulars i confidències amb els capellans, ostentaven privilegis per sobre dels altres?”
Tanmateix, no estem només davant d’una narració de fets. Va molt més enllà. Desmunta el gran engany, la gran fal·làcia que ho fa possible.
“La campanya de màrqueting més ben orquestrada de la història: et venen un paradís, amb l’excusa que, si pateixes en aquest d’avui, n’hi haurà un altre de millor.”
Potser allò que més he agraït de la lectura d’El mal llapis, és que Molas no es deixa entabanar per aquesta idea candorosa, tan estesa com perillosa, de les bondats del perdó. Precisament una idea que, en la lectura cristiana, ha servit per encobrir les misèries dels seus membres, mentre es retorçava per avalar la persecució dels contraris. I certament no hauria de parlar en passat.
Si més no, el dolor resta, no desapareix. Es pot encobrir el crim i el criminal, però el patiment de la víctima perdura.
“A partir d’aquell moment, els instants no se’t succeirien els uns als altres com passa a la gent normal. Des d’aleshores i per sempre només serien engrunes.”
Tal volta, ara cal la gran pregunta: Què cal fer? Oblit? Venjança? Cal llegir la novel·la per esbrinar-ho. Allò que tinc clar és que mai ningú hauria de necessitar definir-se amb aquestes paraules:
“Visc sol, avui,
com cada dia.”
He d’acabar ja la ressenya, però no ho vull fer sense dir-vos, sense embuts, que cal llegir El llapis vermell, perquè la veritat no pot amagar-se, no es pot permetre que s’amagui.
