Josep Portella / Ciutadella – La festa local és una posada en escena en la qual la comunitat es reafirma ritualment en una litúrgia simbòlica coneguda. Una condició necessària és que ho faci de manera pública, amb projecció pública de les emocions. Des del principi dels temps històrics, la festa no té sentit sense l’aliè, sense el foraster que ens visita. La nostra comunió ha de ser coneguda i reconeguda. El foraster ve a descobrir allò que ens uneix i nosaltres decidim fins a on pot arribar. El foraster és un familiar que viu enfora, és un amic al qual hem convidat, és un menorquí que se sap ben rebut quan torna al poble. Són forasters i són coneguts, i ens els estimam perquè formen part del nostre llogaret. En una illa petita, la comunitat insular és tota una i ens mesclam en la festa que es repeteix al llarg de l’estiu perquè es reprodueixen els mateixos símbols: els genets i els cavalls, la música, les cases obertes, els horaris, la ingesta d’alcohol i menjar de més, etc. L’aliè massificat que arriba de fora ja pertany a una altra categoria. Tot va bé si es manté l’equilibri, o sigui la capacitat de rebuda. Com que la casa és sempre la mateixa, la capacitat no varia. Com més gent hi entra, més estrets estam, fins que no hi cabem. Ja fa cent vint anys, Fernando Ortiz, el cèlebre antropòleg cubà-menorquí deia que les festes de Sant Joan tenien un gran potencial turístic, principalment per la riquesa de detalls de la representació. No s’equivocava, encara que no crec que imaginés un Sant Joan com avui. Ja durant els anys setanta es parlava de la massificació i de la desnaturalització de les festes a causa d’aquest fenomen del mon modern. La massificació de 1974 fa riure avui. Han passat cinquanta anys i no s’ha aturat d’arribar més i més gent. Diuen que enguany han estat trenta mil de fora de l’illa. La sensació de malviure la festa a causa de la massificació és molt subjectiva i està bastant relacionada amb l’edat i el rol de cadascú, per tant, no és fàcil posar-nos d’acord sobre si ja hem superat la capacitat de la nostra casa per rebre gent. Sense cap dubte, l’aparició de les xarxes socials i les retransmissions televisives contribueixen al fenomen, com també els interessos d’aquells que veuen la festa com a simple negoci, per fer doblers. És mal de fer dir un nombre ideal de visitants. Si no vingués ningú també ens sabria greu. Això no obstant, tenc la certesa que aquesta idea d’ocupació desmesurada està cada vegada més estesa. Quantes persones de Ciutadella ja no van segons a on, o ja no viuen segons quins moments, perquè senten que ja no hi caben? Enguany, jo he tingut aquest mal al cor al caragol de Santa Clara i en altres moments. M’he sentit expulsat de casa. De fet, alguns ciutadellencs ho van poder viure quan no van poder accedir als escenaris festius perquè segons els criteris dictats se superava la capacitat de càrrega. Heu viscut vosaltres aquest sentiment? És així com comença la desafecció cap al nostre dia més gran. La celebració de Sant Joan necessita amb urgència algunes decisions males de prendre. La principal és la limitació de l’accés abans que la sobresaturació acabi amb la vivència comunitària en la que ens reconeixem. Ja sé que a ningú li agrada tancar les portes de casa. També sé que la festa és un motor econòmic per a molta gent. Vivim en una illa i això ens permetria establir un mecanisme excepcional que ens ajudaria a sentir-nos millor aquests tres dies. Durant molts d’anys m’he resistit a creure en aquesta mesura, però la vivència repetida dels darrers anys i la perspectiva d’un futur amb una pressió creixent, em fa pensar que no ens queda molt de temps per fer-ho.
