Joan Pons / Barcelona – El dia de reflexió em van convidar a una festa d’aniversari que celebrava un amic a la seva casa de la falda de Montjuïc. Hi vam anar alegres perquè el matí havíem fet un dinar a ca nostra amb els escriptors Jordi Puntí, Jordi Llavina, Stefanie Kremser, els professors Miquel Arnal i Pilar Murgades i l’artista Marta Espinach. Amb aquest grup celebràvem l’amistat i el controlador aeri celebrava els seus 60 anys. A la festa hi havia controladors aeris i antics llicenciats en Belles Arts que havien estudiat amb l’amfitrió feia quasi quaranta anys. També hi havia Marc Recha i el seu equip de rodatge que venien de filmar part de la nova pel·lícula que està rodant al monestir de Poblet i que es titularà Els centaures de la nit. El protagonista és el músic invident Ignasi Terraza amb qui ens coneixem perquè viu al nostre barri i perquè va guanyar el Premi Patxín quan el meu fill estudiava primària -o com es digui ara- a l’escola de la Concepció, que està aferrada al Mercat Municipal. Tenien una big band infantil, el meu fill tocava la trompeta i n’Ignasi Terraza els va acompanyar al piano durant el concert a l’aire lliure de l’entrega del premi. La meva dona, que és molt aguda i llançada, va dir a n’Ignasi de quin dels dos grups formava part, del grup de Belles Arts o dels controladors aeris. En Marc Recha es va fer l’ofès mentre n’Ignasi s’esclatava de riure. La qualitat que més valor és el sentit de l’humor. Em seria impossible viure amb qualcú que no tingués sentit de l’humor. Em suïcidaria, com a mínim. No ens van poder separar de n’Ignasi durant la resta de la festa; venga a dur sidra d’aquí per allà. També hi havia el nostre amic Juan Calvo, antic director de cinema i de televisió de sèries espanyoles d’èxit que ho va deixar per culpa de l’estrès i que ara es dedica a Madrid a la preparació d’actors i que també és llicenciat -ara en diuen graduat- en Belles Arts per la UB. Un gaiter havia vingut uns moments abans -encara érem a ca nostra amb els amics escriptors- i havia interpretat Asturias, patria querida i un asturià vingut del nord abocava la sidra a la manera tradicional i ens aconsellava que s’havia de beure d’un sol glop. Sempre m’ha agradat el gust de poma alcohòlica encara que la sidra duta d’Astúries pels amics de l’amfitrió era més seca que la sidra industrial que bevíem a ca nostra. L’equip de rodatge va plegar i n’Ignasi Terraza em va demanar si l’acompanyaria al metro. Li vaig dir que ho faria encantat. L’amfitrió Xus García i els seus dos fills, que juguen a handbol, se’m van avançar i van demanar un eficient i ràpid taxi a través de l’aplicació del mòbil. El bourbon i la sidra no lliguen bé encara que et fan agafar un bon puntet. Ja era dia d’eleccions quan vam sortir de la casa domòtica del controlador. Havíem reflexionat i la conclusió a la qual havíem arribat era que l’amistat continua sent la major riquesa que et pots trobar al món. Hi havia hagut un dels quatre concerts de Coldplay a l’estadi de Montjuïc Lluís Companys i vam coincidir amb l’allau humana d’assistents a l’esdeveniment. Estrets com pinxes dins el vagó del metro que ens havia de menar a casa, van començar a cantar ¡Viva la Vida!
SIDRA. Beguda alcohòlica que s’obté per fermentació del suc de les pomes. Del castellà sidra i del llatí sicera ‘beguda alcohòlica feta de suc de fruita o de cereals’.
