Eduard Riudavets / Ciutadella – La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle.
Aquestes paraules són el pòrtic d’una novel·la tan sorprenent com absolutament enlluernadora: Solastàlgia, d’Ada Castells.
La Sara, escriptora i afeccionada a les “lectures crepusculars”, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l’Empordà. No hi va sola, l’acompanyen el seu marit que es dedica a l’exportació de pollastres brasilers, una filla adolescent que considera sa mare una persona tòxica i una tieta excèntrica. Al petit poble on s’instal·len, la Sara, en contacte amb la natura, haurà de desfer-se del feix que porta a sobre.
Ara m’adon que aquest breu resum de l’argument pot donar una falsa impressió. Tot i que a la novel·la hi podem trobar tocs d’humor i una certa ironia, no és en absolut una d’aquestes obres angleses -tan de moda ara gràcies a les sèries televisives- de famílies eixelebrades que viuen un seguit d’anècdotes en indrets exòtics. Solastàlgia, va més enllà, molt més enllà.
De fet, la novel·la és més aviat una crònica de tot allò que la Sara veu o creu veure, del que sent, dels dubtes i pors que la sacsegen, del passat que l’atribola i del present que no sap com enfrontar. No vull desvelar més del necessari, però em veig forçat a dir-vos que la Sara ha de medicar-se, ha estat ingressada en un “sanatori de l’ànima”… La Sara ha de retrobar-se i perdonar-se.
“No vull veure que el meu mal mata, que em mata. Em resisteixo a demanar ajut, a assimilar la recaiguda (…) i no, no puc tota sola”.
Tot plegat, les grans inundacions que aneguen barris sencers de Barcelona, les constants referències apocalíptiques, el personatge històric de la Mary Mallon, suposa una fascinant barreja que inevitablement t’inquieta alhora que t’absorbeix. I, a sobre, en un espai temporal concret que tots bé coneixem: durant la recent pandèmia.
Em fa de mal fer contar-vos més detalls, perquè aquesta mena de retorn a la natura, que suposa abandonar la gran ciutat, el perceps emboirat. Les contradictòries interpretacions del que està succeint (un xat online no s’avé amb les set trompetes del judici final) s’entrellacen amb una munió de records feridors, i així de qualque manera s’instal·la el dubte: és l’hora de la inevitable extinció o és el moment d’encetar una nova vida?
En tot cas, ”… ¿de què ens serveix, la veritat, si és insuportable?”
Si més no, quelcom és segur: Solastàlgia no et deixa indiferent, i si bé la Sara és la protagonista absoluta, podríem dir que té secundaris de luxe. Estic parlant, sobretot, de la tieta Emily, que tot i els seus “aires d’exhippy emancipada” no és “una dona trivial, sinó una supervivent que s’esforça perquè l’abisme no l’engoleixi”. M’ha enamorat. I, per allò que n’arribam a saber, la seva vida demana a crits una novel·la pròpia. Però, deixem-ho estar, que potser n’he fet un gra massa.
Tot just acabar la novel·la, un pensament m’ha vingut al cap. Tal volta el problema no és el patiment, sinó la seva absència. No sentim el dolor, no sentim solastàlgia. Llegim titulars de diaris, veiem reportatges, sentim experts… Tanmateix, encara creiem que “tot anirà bé”. Inconsciència o anestèsia, no ho sé. El que és clar és que fem els ulls clucs davant les evidències. Potser té raó la Sara, tot llegint Roy Scranton: “El problema és que nosaltres som el problema…” Pensem-hi.
