Eduard Riudavets / Ciutadella – Una dona s’està morint. En una habitació blanca i trista d’hospital, la seva filla, que després de molt temps ha tornat al poble on va néixer, s’hi haurà d’enfrontar. Haurà de tornar als carrers i a la casa de la seva infantesa. I retrobarà el seu germà que ja no reconeix. Persones i llocs que, per molt que s’hagués allunyat, han continuat pesant sobre ella.
“Però ara les tens ben a la vora, les coses que et fan mal, i les pots veure, i les pots tocar. I t’adones que sí, que mentre eres lluny tot ha continuat existint sense tu.”
Vet aquí un breu resum de La pell del món, de Xavier Mas Craviotto.
Us vull ser sincer, em costarà escriure aquesta ressenya. No es poden escriure banalitats sobre un llibre així. Responent a l’autor, vaig escriure a una xarxa social: He patit tant com he gaudit. La combinació perfecta per a una gran novel·la.
Efectivament, és així. Gaudeixes d’una història tan dura com fascinant i pateixes perquè la vius. Mas Craviotto aconsegueix fer-nos-la viure. I això és tan difícil com extremadament colpidor.
Culpa, silenci, dependència, indefensió, aïllament, submissió… totes les parcel·les de l’infern. I tothom hi crema, ningú en surt indemne. Una novel·la que, després de llegida, exigeix una llarga passejada. L’única manera de no portar-la dins com una mala ferida. És el que vaig haver de fer.
Com a La mort lenta, de la qual també en vaig escriure la ressenya, l’autor ens immergeix dins la quotidianitat d’una família. No vull, però, desvelar més del necessari, només dir-vos que escrita en segona persona, ubicada en un poble petit, amb personatges sense nom i sense explicacions que vagin més enllà dels fets, La pell del món ens fa reflexionar sobre què hi ha rere les portes tancades, què s’hi pot amagar sota paraules habituals, quins pous farcits de fems pot ocultar un posat fatxenda.
Si hagués de resumir, en una sola frase, el contingut de la novel·la, simplement us diria que tracta de com gestionam allò que hem viscut. Pot ser més o menys dur, però tots ens hi veiem abocats. Mas Craviotto empra tota mena de recursos per portar-nos a aquesta conclusió, des d’elements gràfics a converses amb terapeutes. El resultat és d’una força absolutament impactant.
“Però un dia vas aprendre que hi ha barbàries quotidianes. Barbàries petites. Barbàries que cabrien en una butxaca. Barbàries silencioses que no surten als llibres d’història. Barbàries que no criden gaire, que s’amaguen a dintre de les cases i a la solitud de les habitacions i al fons de tot de les persones.”
No crec que hagi fet justícia a aquesta novel·la extraordinària, tinc la sensació que no us he sabut transmetre-us quant de molt m’ha impressionat. Potser us hauria d’haver parlat de l’autoengany, d’incomprensió, de malentesos, fer més èmfasi en la culpa que “és una saba íntima”, detallar acuradament els personatges…
Si més no, tant fa. Perquè el que sí que us puc assegurar és que La pell del món és una novel·la que cal llegir. No us penedireu de fer-ho. Paraula.
He d’acabar ja aquesta ressenya, sovint ho faig amb una cita textual. Tanmateix, aquesta setmana serà de Clarice Lispector. No debades també clou la novella:
“És difícil perdre’s. És tan difícil que probablement m’inventaré de seguida una manera de trobar-me, encara que trobar-me sigui novament la mentida de què visc.”
